Un carrer per al meu personatge

A València hi ha un carrer a nom de Vicenç Salvà, personatge secundari de L'aire que respires. El que és evident és que tenen algun problema amb els accents.

He sobreviscut a la primera setmana de promoció!

Si feu click AQUÍ, hi trobareu una petita mostra: entrevista al programa La Tarda.

I la notícia completa apareguda a l'Ara, la trobareu AQUÍ.

I la de Vilaweb: AQUÍ

Hi esteu tots convidats

Els veritables protagonistes de L'aire que respires (només falten tres dies!)

L'any 1835, una llei desamortizadora va dissoldre les ordes religioses i va declarar tots els seus béns de titularitat pública. Va ser una llei necessària, sens dubte, que volia acabar amb la injustícia anomenada "mans mortes" que ens afectava: moltes propietats en mans de persones, físiques i jurídiques, que no en feien res. Va ser el començament d'allò que més tard es va dir "funció social de la propietat": els béns han de fer algun servei a algú, o no tenen sentit.

Com dic, doncs, la pensada era gairebé perfecta, però la manera de dur-la a terme no ho va ser ni de bon tros. A la pràctica, la desamortització només va representar un canvi de mans, no una millora. Molts béns van sortir a subhasta i van ser comprats per grans fortunes. Gent que tampoc no els va donar un ús social. Alguns van esdevenir d'ús públic o van reconvertir-se en espais que tots els ciutadans van poder gaudir, com grans places o mercats. N'hi ha molts exemples, a la ciutat de Barcelona: la plaça Reial, el mercat de la Boqueria, el de Santa Caterina...   tots són en llocs que van ser desamortitzats l'any 1835, i que abans havíen ocupat grans convents.

Entre els moltíssims béns culturals que van canviar de mans durant el procés desamortitzador, hi havia milers i milers de llibres. Van ser "rescatats" dels convents suprimits i traslladats a una sola biblioteca. Un projecte semblant al que havia tingut Napoleó al seu pas per Barcelona, uns anys abans. El 1835 va dur-se a terme, amb poca traça. Primer la biblioteca va traslladar-se al convent dels Caputxins i després al de Sant Joan. Hi va haver baralles aferrissades per la possessió d'aquests llibres, que al final van passar a la Universitat -acabada de retornar a la ciutat després de l'ultratge de Felip Vè- per decissió de l'Ajuntament. Van formar el que es coneix com a la Biblioteca de Reserva.

Amb la construcció de la nova seu de la Plaça de la Universitat, la biblioteca finalment va trobar el seu destí. Havíen passat, però, molts anys, els llibres s'havien malmès per culpa de les humitats o les males condicions. Alguns havien estat robats. Per descomptat, molts no van sobreviure. Els que ho van fer, van còrrer diverses sorts. En les pàgines d'alguns poden veure's els camins que hi van obrir els corcs.
D'altres han estat, per sort, molt ben restaurats. Avui dia, aquests llibres, tots uns supervivents de la nostra història, i diria també que de la negligència dels nostres polítics, es conserven a l'edifici de la Universitat de Barcelona. Alguns, dins la caixa forta.

Us he de dir que és un lloc meravellós, que vaig visitar fa un any, si fa no fa, en companyia de la seva director, la Neus Verger. La biblioteca d'avui dia s'enfronta amb molts reptes. No hi ha diners per catalogar ni conservar adequadament el roquíssim fons que s'hi conserva, però per sort comptes amb un bon equip de professionals, amb la Neus al davant, que cada dia reclamen el que ningú no sembla disposat a donar-los. I estimant els llibres, per descomptat. De vegades, quan conec professionals com ella, recordo aquella cita de Kipling referida a les mares, i la canvio una mica per dir: "Com que Déu no podia ser pertot, va inventar els bibliotecaris".

Avui us deixo aquest reportatge fotogràfic del meu pas per la Biblioteca de Reserva. Hi vaig ser quan em documentava per escriure L'aire que respires, perquè de fet aquells llibres són els veritables protagonistes de la novel·la.  Gaudiu de la visita, navegants.


* Les imatges, de dalt a baix: Convent de Santa Caterina, a la plaça del mateix nom, abans de ser enderrocat  / un dels llibres restaurats i ricament il·luminats que es conserva a la Biblioteca de Reserva / un dels llibres on els corcs van deixar la seva emprempta  / Catàleg escrit i il·luminat a mà pels monjos del Convent de Sant Josep (situat on avui hi ha el Mercat de la Boqueria) / Visió general dels llibres que es guarden a la Biblioteca de Reserva de la UB, veritables supervivents de la història.

Un tastet d'Aire

S'acosta el dia. En una mica més d'una setmana L'aire que respires arribarà a les llibreries. Avui vull avançar-vos alguna cosa d'aquesta novel·la meva, l'existència de la qual em fa tant i tan feliç. Des d'avui, fent click sobre el banner que trobareu a la dreta d'aquest blog us podeu descarregar de franc les primeres pàgines del llibre.

És només un tastet, però espero que us agradi, navegants.

Us presento el desplegable de coberta

L'aire que respires: falten dues setmanes

I vet aquí que, després de passar gana i menjar malament i preguntar-se què feia allà vestit d’aquella manera i mirar el mar amb cara de babau i dissimular les llàgrimes nit rere nit i haver d’aguantar les brometes dels soldats i caminar amb els peus adolorits i unes sabates que ja gairebé havien perdut les soles i així durant dies i més dies, vet aquí que per fi va arribar en Filippo Brancaleone a una plana com les de la seva terra.

En un costat hi havia el mar, i a l’altre, les muntanyes. El sol s’amagava rere un cim i just al mig del paisatge, envoltada de camps i terres ermes, l’esperava una ciutat voltada de muralles que li va semblar imponent, perquè mai no havia vist res d’igual. Sota aquella llum de sol ponent les torres i els baluards de la muralla semblaven d’or, i allargaven les seves ombres per damunt dels glacis i els ponts llevadissos. Hi havia sentinelles que esperaven el darrer toc del dia, el que anunciava l’hora de tancar les portes de la ciutat fins l’endemà. També va distingir molts campanars, però sobre tots ells regnava un silenci trist, estrany, com de qui calla per força. La quietud de la ciutat captiva. En Filippo Brancaleone era un noi massa alt i massa prim, amb cert aire d’ocell de teulada, sense cap mena de prestància. 

L’uniforme li esqueia com una disfressa. El bigoti li creixia tan destarotat com tota la resta i no va poder amagar la seva alegria juvenil quan va assenyalar el que veia, va obrir la boca i va parlar, per primer cop en moltes milles, per preguntar: 

—Cos’è quella?

Un company va respondre:

—Barxelona.

En Brancaleone va deixar anar un sospir d’admiració i va remugar una exclamació que li venia de molt enrere, dels seus primers anys, de la seva llengua materna, de les tardes al sol al carrer on va néixer, de la brisa que mai descansava en la seva dèria de despentinar senyores i emmarcar d’arrugues els ulls dels vells,

dels seus orígens perduts:

—Belin!

Era el 14 de juny de 1808 i, com ja ha quedat dit, el món semblava a les acaballes. Però el món exagerava i, com tantes altres vegades, no n’hi havia per tant.