diumenge, 15 de desembre del 2013

Sóc el Premi Joaquim Ruyra d'enguany!


La meva mare diu que el premi sembla un formatge, 
però a casa som molt i molt formatgers.

Crònica de la Nit de Santa Llúcia al diari Regió 7


Amb els altres premiats: Neus Canyelles (Premi Mercè Rodoreda), 
Marc Romera (Premi Carles Riba), Rubén Montañá (Premi Folch i Torres)
 i Vicenç Pagès (Premi Sant Jordi)

divendres, 13 de desembre del 2013

Refutació 25 anys després (o la qüestió de la dualitat idiomàtica)


No recordo qui va ser que un cop, fa molts anys, em va dir: "No es pot escriure bé en dos idiomes. N'has de triar un". No recordo qui va ser ni per què vaig fer-li tant de cas, però n'hi vaig fer molt. I aquelles paraules, escoltades molt atentament als meus 17 o 18 anys, quan començava a escriure de debò, van donar-me molts maldecaps i van marcar part del camí per on encara em moc, no sé si endavant o fent ziga-zagues.
"Quina havia de ser la meva llengua literària? El castellà o el català?". Fins llavors havia pensat que podia escriure en totes dues sense manies. 
Vaig preguntar a gent entesa. "Quina és la teva llengua?", em preguntaven. Totes dues, feia jo. A casa, parlava amb el pare en castellà -tot i que ell sabia català des d'abans que jo vingués al món; un català molt divertit amb un accent estrany, les restes que li quedaven del seu poc marcat accent andalús- i parlava català amb la resta de la família: la mare i els meus dos germans. Els meus germans parlaven entre ells en castellà i també el parlaven amb els pares però el català de mica en mica anava guanyant terreny. Ah, amb el gos tots parlàvem en català. 
"En quin idioma llegeixes més?", van preguntar-me. En tots dos. Anava a èpoques. Tant  m'agafava per esgotar l'obra de Mercè Rodoreda en una setmana com per fer cas al pare i atrevir-me amb Lorca. Depenia del moment, de la docilitat, de l'estat d'ànim. Molts clàssics del XIX vaig llegir-los en català en aquelles traduccions romàntiques de la col·lecció MOLU d'Edicions 62 -la verda- i a la Biblioteca de la Caixa Laietana de Mataró hi trobava edicions desfetes de Wilkie Collins en castellà.
"Quina estimes més?". Per a mi el castellà mai no ha estat la llengua de cap imperi. Ni per sort, cap llengua imposada. Ha estat la llengua del pare. De la fascinació per Amèrica Llatina. La llengua en que feien meravelles García Màrquez, Alejo Carpentier, Borges, Cortázar, Miguel Ángel Asturias. La llengua sonora que parlen a Mèxic i a Perú. La llengua que els costa parlar als indígenes amb qui tant he parlat en els meus viatges. El català és la llengua de la mare, de la iaia, llengua avesada a les històries familiars, la llengua dels contes en vers de la infantesa, la fantàstica llengua de Carner, de Ruyra, de Puig i Ferreter -l'estimo, Puig i Ferreter!-, de Mercè Rodoreda, de Jaume Cabré, de Joan Margarit... Una llengua que, a més, cal defensar, com un animalet, de les urpades de l'altra fins i tot quan l'imperi descansa, perquè això dels idiomes és com la llei de la selva: guanya sempre el més fort. I cal saber-ho. 
"Doncs, si no ho tens clar -va dir-me la veu a qui jo escoltava- has d'escriure en la llengua que somnies". Ostres, jo no era conscient que podia somniar en algun idioma. Durant l'estada en un congrés que va canviar-me la vida com a escriptora, a Mollina, va tocar-me compartir habitació amb qui avui és la meva amiga de l'ànima, l'Àngeles, sevillana. Llavors vaig saber que parlava adormida. La primera nit vaig clavar-li un discurs en català. Quan m'ho va dir per fi ho vaig veure clar: "Vet aquí el què he de fer". Però l'endemà li vaig clavar un altre discurs en castellà. Ja ho tornàvem a ser! 
"Has d'escriure en la llengua que comptes", va dir la veu. Vaig fixar-m'hi bé. Fins llavors mai no havia  sabut en quina llengua compto. Vaig descobrir que depenia del cas: compto amb l'última que he sentit o parlat, amb indiferència que sigui català o castellà.
De manera que l'embolic era difícil de resoldre i el dubte llarg i resistent.
Llavors vaig descobrir Amèrica. Va ser enlluernador. Les literatures dels diferents països, les seves cultures, les seves geografies. Quan van triar-me per participar en el congrès de Mollina que he esmentat, no tenia res escrit en castellà. Res! Ho vaig haver de traduïr allà, per fer-me entendre. Els participants eren majoritàriament llatinoamericans, només un autor valencià i jo mateixa escrivíem en català. Allò va tenir conseqüències editorials: vaig publicar a Mèxic, a Bolivia, a Argentina, a l'Uruguay. Vaig començar a escriure més en castellà. Vaig començar a viatjar pels països hispans enlluernada pels descobriments idomàtics. El meu primer llibre de relats -en castellà- és ple de paraules en un idioma mestís, que a la península no s'entén del tot. Amèrica Llatina em va robar el cor per sempre.
Em va semblar que la vida havia decidit per mi. Potser ho va fer, en bona mesura. Durant anys vaig pensar que no era bona en català. No prou bona, si més no. Encara em prenia massa seriosament aquelles paraules dels 18 anys. Quan em traduïa jo -ho he fet gairebé sempre-, temia no estar a l'alçada. Vaig contestar moltes vegades la pregunteta: "I per què escrius en castellà?", formulada en to de gran traïció a la pàtria. Continuava escrivint en català cada quan el cor m'ho demanava. Novel·les juvenils. El salt a la novel·la d'adults em feia molta por. Durant anys vaig pensar que no el faria mai (i ho vaig dir, també). Potser era un assumpte de maduresa i prou. Potser amb els anys, les pors es fan més suportables. O el cor es torna un petit dictador. No ho sé.
He après a viure en la dualitat idiomàtica. M'estimo el català i m'estimo el castellà. Escric en totes dues perquè vull, perquè puc, perquè em surt així, perquè hi ha un moment per a tot. Si renunciés a una de les dues, estaria renunciant a la meitat de mi mateixa. No ho vull fer.
De manera que, uns 25 anys més tard, he vingut a treure-li la raó a aquella persona que em va aconsellar tan malament: No recordo qui ets, amic, no pensis que no em sap greu. Però et volia dir que per fi he entès que no tenies ni mica de raó. Escriure amb solvència en tots dos idiomes es pot i s'ha de fer. És complicat, això sí. Però no creus que res interessant és gaire fàcil?

dijous, 12 de desembre del 2013

diumenge, 8 de desembre del 2013

Allunyar-se



De tant en tant convé allunyar-se. De tot i tothom, de nosaltres mateixos, de les nostres manies i les nostres rutines. Allunyar-nos per prendre distància, per veure el món amb perspectiva, per enriquir la nostra mirada, per sentir accents molt diferents expressant emocions idèntiques, per tenir clars els motius que ens fan retornar...
Fa uns quants anys vaig passar una nit en un lloc anomenat Isla del Sol. Mai m’he sentit tant lluny, en tota la meva vida. La Isla del Sol és en territori bolivià, al bell mig del Llac Titikaka. Quan jo hi vaig ser, l’any 1999, era un lloc sense energia elèctrica, ni vehicles, ni carreteres, habitat només per un centenar de persones. Hi havia una casa que feia de restaurant, on vaig menjar un plat senzill, suficient, i on vaig parlar amb la mestressa, una dona que feia més de vint anys que no sortia d’allà i que parlava castellà amb dificultat, perquè la seva llengua era l’aymara. No comprenia que jo viatgés tota sola, ni on era l’home que m’ho hauria hagut d’impedir. Vam parlar d’homes, i dels motius que ens fan marxar o quedar-nos. Ella tenia fills. Jo no encara.
Al voltant de la casa, hi havia camps on pasturaven les cabres. Els vaig recòrrer per arribar al cim més alt del lloc, des d’on vaig admirar un paisatge que ha quedat imprès per sempre a la meva memòria. No vaig fer fotos: no em calien. Quan m’allunyo, no m’agrada fer-ho com una turista. Per això no acostumo a mirar el món per l’objectiu d’una càmera. No recordo quanta estona vaig estar asseguda a dalt d’aquell turonet que era l’atalaia de l’illa. Molta estona. Potser dues hores, o més. Vaig pensar, vaig escoltar, vaig escriure. Fins que el sol va baixar massa en el cel i em vaig esverar: era indispensable arribar a cobert abans que el sol es pongués.
Havia llogat per tres dòlars una petita cambra en l’únic alberg disponible i en un quiosquet que vaig trobar en mig del no-res vaig comprar una espelma i una manta. Un cop a la cambra —quatre parets de fusta, un matalàs i una finestra sobre el llac— vaig resistir-me a entrar-hi. Feia un fred que no deixava respirar. Em vaig posar la manta sobre les espatlles i em vaig asseure a fora a mirar les estrelles. El cel n’era ple com mai. El silenci era dens. Només vaig entrar quan el fred va ser insuportable. Vaig encendre l’espelma, vaig escriure una estona i em vaig adormir.
El sol em va despertar  a trenc d’alba. El primer que vaig veure: el llac, amb un camí daurat a la superfície i al fons els cims nevats de la serralada dels Andes. Tenia ganes de tornar i alhora sabia que mai marxaria del tot d’aquell lloc, que l’Isla del Sol m’acompanyaria per sempre. Sabia que havia anat fins allà a aprendre alguna cosa: que els records també són una companyia. Que per trobar el camí de tornada de vegades cal anar molt lluny. I que no n’hi a prou a tornar: també cal aprendre a quedar-se.