Compte enrere (6 dies): Fauchon, París

Si aneu a París, no deixeu de passar per la Place de la Madeleine i feu-vos un regal a can Fauchon. És un saló de té, xocolateria, restaurant i botiga de delicatessen. Una mica cara per a les nostres butxaques, això sí, però val la pena. El menú migdia no té un preu exagerat, i inclou dos plats, postres i vi. Les postres són una delícia. Bé, allà

tot és una delícia. Però a més hi ha l'ambient. El servei. És un d'aquells llocs on les coses passen diferent.

A mi me'l va recomanar Enric Rovira, potser el nostre xocolater més sibarita. Vaig córrer a fer-li cas. A la botiga, vaig comprar aquestes rajoles de xocolata que veieu, però només perquè no podia carregar més. 

De mica en mica us aniré recomanant tastets de xocolata. I prometo que els pròxims seran més a prop.

Ah, per descomptat, el gran Oriol Pairot no podia treballar a cap altre lloc durant la seva estada a París: a Fauchon, és clar. L'Oriol, per cert, també és una temptació. Ara que la novel·la ja ha tingut les primeres lectores, descobreixo que no només m'ho sembla a mi. 

Fins demà.

Compte enrere (7 dies): Passejades per Versalles

"Per això quan vull pensar surto a caminar a bon pas pels jardins de palau. Déu meu, voleu dir que calia, tota aquella immensitat? Si semblen fets perquè jo, que sóc indecís de mena, m’aclareixi."

"Enyoro la renglera perfecta dels arbres dels jardins. Fora de Versalles sembla sempre tot tan desordenat... "

"Em penso que les úniques estones de felicitat de la meva rebesàvia venien quan prenia la xocolata al seu salonet, amagada de tota aquella sumptuositat, que l’entristia. Diuen que la primera vegada que va mirar els jardins des del balcó del Saló dels Miralls li van venir unes ganes boges de saltar i matar-se."

"Si sabéssiu que bé combinen la vostra xocolata, els exercicis al violí, la lectura al petit gabinet de la meva germana Victòria i les tardes grises en el pati d’armes..."

Compte enrere (8 dies): La meva Barcelona

Ahir a la tarda vaig parlar per primer cop amb una periodista que ja havia llegit -en galerades- Desig de xocolata. Em va preguntar per què la primera part de la novel·la passa a la Barcelona preolímpica. La resposta no la vaig haver de pensar gens: perquè aquella és la meva primera Barcelona, la que em va rebre, la que em va deixar bocabadada de bon començament. Corria l'any 1988. Jo era estudiant de primer de Dret i voluntària olímpica (m'ho havien dit en una carta signada per Pasqual Maragall). Anava i venia cada dia de Mataró, en un autobús de l'Empresa Casas que em deixava a la plaça Tetuan. Des d'allà agafava el 7 fins a Zona Universitària. Més d'una hora i mitja de camí, cada dia. 

L'any 1989 vaig entrar al Diari de Barcelona. Les hores de tornada a casa van allargar-se. Vaig començar a quedar-me a dinar a Barcelona. Vaig descobrir els restaurants amb menú de migdia del carrer Tamarit. Vaig comprar-me una moto, una Peugeot vermella de 49 cc, amb la que vaig aprendre a perdre'm per barris de Barcelona que no sabia que existien (el Carmel, la Zona Franca, l'alt Pedralbes, Sant Andreu...). Jo era de províncies, però la meva moto era barcelonina: cada vespre la deixava en un aparcament de Gran Via amb Roger de Flor, just al costat d'on agafava l'autobús per tornar a casa. 

Vaig patir la primera remodelació de la Plaça de les Glòries. Per això des que sé que hi tornen, només renego. Coses de mataronins. La vida és cíclica.

En aquella època, també vaig provar l'absenta al bar Pastís. Vaig conèixer gent molt interessant. Vaig aprendre moltíssim. De mica en mica, vaig deixar de perdre'm per Barcelona. Vaig fer meva aquella ciutat potes enlaire dels anys 89, 90 i 91. Així que vaig poder, vaig comprar-me un pis al Born. Era un racó de món, un cinquè pis sense ascensor en una finca del segle XV, però potser ha estat el racó de món que més he estimat a la vida. Van passar coses importants, en aquelles alçades, mentre les gavines volaven per damunt de la lluerna. Se sentien les campanes de Santa Maria del Mar. Des de la meva terrassa amb pendent es veien les torres dels campanars. A la nit, la basílica semblava un vaixell de pedra a punt de sortir. Aquell és el meu barri, encara que fa anys que no hi visc. 

Per tot això que acabo de dir la Sara Rovira, l'Oriol Pairot i el Max Frey, éssers de fum, corren per aquells carrers i aquella ciutat. I per això ells mateixos són gent en confluència, com era jo llavors. Gent vinguda d'altres bandes, però barcelonins de cor i ànima.

Compte enrere (falten 9 dies): Una història gens dolça

 Ja no recordo qui va ser el primer o la primera a parlar-me del cas de l'Antoni Amatller, el fabricant de xocolata, fill de Gabriel Amatller, un home avançat, que havia estudiat a Suïssa i que en fer-se càrrec del negoci familiar, amb seu a Barcelona, va saber incorporar-hi totes les novetats europees, des de les barreges fetes amb llet amb pols, que van endolcir i van fer més suau la xocolata, fins la visió comercial de regalar cromos col·leccionables amb les rajoles.

Tothom sap que va fer una gran fortuna. El seu nom és constant en la vida de la burgesia del seu temps. El seu cognom ha quedat immortalitzat en les xocolates -que encara es troben al mercat, gràcies a l'adquisició que va fer-ne Simon Coll-, però sobretot en la fantàstica casa del Passeig de Gràcia que toca a la casa Batlló i que va dissenyar Puig i Cadafalch. 

La història íntima d'Antoni Amatller no és gens dolça, però. Va casar-se molt jove amb una noia de casa bona, Càndida Ros, amb qui va tenir una única filla, la Teresa. De la Càndida, però, se'n sap ben poca cosa. Amb prou feines que poc després de celebrar-se el casament va deixar el seu marit per fugir amb un cantant d'òpera que feia temporada al Liceu. Un tenor italià, es veu, tot i que és difícil saber-ho del cert. L'acord de separació matrimonial va ser dur amb la Càndida, com corresponia a una dona que havia abocat a la família a l'escàndol d'aquella manera. Ella mai no va tornar a posar els peus a cap casa del seu espòs, tot i que va tornar a Barcelona alguns anys més tard. Amb la seva fill va tenir alguna relació, imagino que força lleugera.

Tot això ho vaig poder reconstruir parlant amb uns i altres, gent que havia conegut a la família. No és gran cosa, perquè la Teresa mai no va parlar gens de la seva mare, i el senyor Antoni encara menys. Tot i que no hi ha hereus directes, aquells qui van estar a prop de la família senten un gran respecte vers ells. 

M'han explicat que una cuinera de Teresa Amatller, que era una dona de gran cultura i de vida social molt intensa, preparava la millor xocolata de Barcelona. Era espessa, amarga i molt negra. La oferia a les seves visites de cada tarda rere els finestrals de la sala de casa seva, des d'on miraven la gent passar pel Passeig de Gràcia. Després, anaven al teatre, o a l'òpera, o a inaugurar alguna cosa benèfica.

De vegades, només d'imaginar la olor d'una vetllada n'hi ha prou per començar a bastir una novel·la.

Compte enrere (falten 10 dies): Xocolateres i xocolaters

L'estiu passat vaig visitar París i Zurich, en un tour molt personal per algunes xocolateries que m'havien recomanat. A París vaig saber que hi havia un museu de la xocolata, i vaig anar a visitar-lo amb més aviat poca fe. Vaig endur-me tota una sorpresa! No només és un museu fantàstic, sinó que allà hi vaig trobar tota una col·lecció de xocolateres de porcellana, de plata i d'or, precioses. Aquí en teniu algunes mostres. Algunes d'aquelles xocolateres havien pertangut a famílies nobles. D'altres, venien directament de Versalles. Sota d'una de les peces s'hi podia llegir: "Sóc de la senyora Marie, esposa del fabricant Pierre". 

De vegades, quan més trobes és quan et relaxes, quan deixes de buscar. Va ser a París on vaig tenir clar per on havia de començar la meva història. Vaig tenir clar que la protagonista de la meva novel·la, o una de les protagonistes, havia de ser aquesta gerra de porcellana. I que els seus orígens també serien nobles. El més nobles. D'on em deu venir aquesta dèria per l'existència dels objectes? Per què el primer que penso quan veig una peça antiga és "Quines històries no deu haver conegut?".

El museu parisenc inclou dins la visita un tast de xocolata. Vaig triar una especialitat que es deia "asteca" i que volia reproduïr la xocolata que devia prendre Cortés en el seu primer contacte amb el cacau. Era forta, especiada, un mica picant. Em va agradar molt. 

Potser per això a Desig de xocolata també hi ha un personatge que en pren, que en prepara. Una xocolata asteca forta i gens dolça, com la nit en que es consumeix. Una novel·la acaba sent un recull de dèries, però també un àlbum de records.

Aquell viatge d'estiu, en solitud, escrivint i pensant, tastant xocolata i parlant amb xocolaters, va definir la personalitat del llibre que tot just havia començat a prendre forma.

Per cert, que al museu vaig trobar-me una noia adolescent, de Barcelona, que preparava un Treball de Recerca sobre la història de la xocolata. Vam parlar un moment. Ens vam desitjar mútuament molta sort. A mi i a la meva novel·la no ens ha anat gens malament. M'agradaria saber que a ella i al seu treball, tampoc.

Xocolatada!

M'agrada molt compartir amb vosaltres aquesta foto. És l'equip al complet de l'Agència Literària Sandra Bruna. De dreta a esquerra: la Georgina, la Natàlia, la Sandra, la Maria Rosa, la Gemma, la Laura i la Marta. I al darrere, el Toni. Ah, i rere la càmera, el Joan.

Divendres passat van celebrar el Premi Ramon Llull amb aquesta xocolatada, que em fa molta enveja. Durant el dia a dia els atabalo força, per això m'agrada tant que prenguin xocolata a la meva salut. Espero que fos molt i molt dolça, noies! (i noi). 

* * *

Aprofito també per compartir aquesta entrevista que Daniel Heredia ha fet a la Sandra. Respostes intel·ligents i secrets de bona professional. Si l'hagués llegit quan començava, hauria entès un munt de coses que vaig trigar molt a entendre. Podeu llegir-la completa, AQUÍ

Abans de la nostàlgia *

En els últimas mesos he passat força temps parlant amb xocolaters. De les moltes històries que van explicar-me, vaig quedar-me amb una nostàlgia: la de quan de petits anaven per Pasqua a veure els aparadors de la desapareguda pastisseria Mora i n’admiraven les mones escultòriques concebudes per Joan Giner, un dels noms que brillava en la Barcelona dels anys 60, considerada la capital de la xocolata artística. Els aparadors de la confiteria Mora, a la Diagonal, eren tan populars i rebien tantes visites que calia un guàrdia per organitzar les cues que es feien al carrer per admirar-los. «Avui dia ja no queden llocs així», em deia el geni de la xocolata Enric Rovira.

Avui dia ens queden els aparadors, evocadors però discrets, de xocolateria Fargas. «Una botiga de barri», en diuen els qui hi treballen des de fa quaranta anys. De barri, sí, d’aquest barri universal que és Barcelona. Jo em deleixo per entrar-hi cada cop que passo per davant. Entrar, ensumar, tancar els ulls. Pensar quanta gent abans que jo deu haver fet el mateix. Admirar el molí de xocolata que es conserva dins, únic i actiu. I potser comprar alguna cosa per dissimular, per no quedar malament. Jo em deleixo per les trufes i per la xocolata per desfer. M’agrada deixar-la un parell de dies a l’armari, esperant-me. És bo que les temptacions ens esperin una mica. Ja fa temps que celebro l’arribada de l’hivern, l’estació més xocolatera, amb una tassa de xocolata de can Fargas.

         Darrerament evito passar per alguns indrets. O hi passo, però mirant cap una altra banda. Són llocs que em dolen, que m’ofenen: el número 4 del carrer Canuda o el 3 de Ronda de Sant Pere, per dir-ne només dos. En evocar-los em ve al cap la nostàlgia d’Enric Rovira, i el comprenc. La nostàlgia, però, arriba sempre després, quan el dolor i l’ofensa s’esvaeixen per deixar pas a la resignació. De moment, només assabentar-me que a la xocolateria Fargas li queden onze mesos de vida, no en tinc gens, de nostàlgia. Tinc ràbia i tristor de pensar que aquella xocolata en un paquet blanc de paper, lligat amb un cordill daurat, només m’acompanyarà un hivern més. Després, ja veurem com m’ho faig per tornar a passar per davant del número 16 del carrer del Pi.   

* Publicat a La Vanguardia, 2 de febrer 2014

El meu dijous (passat) en imatges