Més alegria!

Alegria!

Culturas, La Vanguardia, dimecres 26 de març

Dijous, xocolata!

M'agradaria molt veure-us-hi!

Avui és el dia!

No us ho he dit, però el 6 de març és una bona data. 

Una data important per a mi.

Em passen coses fantàstiques, el 6 de març.

Avui arriba a les llibreries.

Ara el Desig de xocolata ja és tot vostre.

Comença la festa!

3, 2, 1... acció!

Algun cop us he dit que odio la tele? Vull dir, odio sortir a la tele. Odio parlar a càmera, odio haver de semblar natural quan estic fent un munt de coses estranyes. Odio veure'm i que em diguin que m'han vist. 

Ahir vaig començar la promoció gravant dues hores i mitja per al programa Via Llibre (que m'encanta). L'equip del programa va triar una pastisseria meravellosa de Gràcia, la Naná Yoti. Havíen preparat tres xicres de xocolata i un plat amb les espècies i d'altres ingredients que es recullen a les diferents receptes del llibre. A la foto les teniu: clau, pebre, vainilla, arxiota, espígol, bitxo, gingebre i cacau ben amarg. Tot un recital de sabors i èpoques! 

Va ser magnífic parlar amb l'equip del programa i jugar al què van proposar-me. Només us volia dir que si tots els qui fan tele fossin com ells, jo estimaria la tele amb la mateixa passió que estimo la xocolata. 

I que estic molt emocionada: demà dijous el llibre arribarà a les llibreries i serà una realitat per tothom. 

Demà us explico per què el 6 de març és un dia molt especial per a mi.

Compte enrere (2 dies): Un dietari secret (o no tant)

Vaig escriure aquest dietari entre el 14 i el 31 de gener passats, mentre esperava saber alguna cosa del Premi Ramon Llull, al qual m'havia presentat. Avui començo la promoció de la novel·la. És un bon moment per publicar el meu

DIETARI SECRET (O NO TANT) DE QUINZE DIES DE NERVIS

Dia 14

Avui falten 15 dies justos perque es reuneixi el jurat. Es veu que el papa Francesc es confessa cada quinze dies. Deu ser que no té temps ni de pecar, pobre home. Al vespre, el Deni em pregunta: "Qui confessa un papa?".

Dia 15

Obro el mail. Una lectora de setze anys m'escriu: "Que aquest any vingui carregat d'inspiració i de premis de literatura, que t'ho mereixes perquè ets una escriptora fantàstica i perquè gràcies a tu vaig aprendre a gaudir llegint". 

Ostres! Què es fa després de rebre un mail com aquest? Jo, magdalenes.
N'hi diré magdalenes zen.  De xocolata 70%, és clar. 
Aquí en teniu l'abans i el després.

Dia 16

He d'escriure, he d'escriure, he d'escriure... Deixa't de fer bestieses als blogs, a tots els blogs, i escriu d'una vegada. Si no passa allò que t'agradaria que passés, què en faràs de tantes cabòries? Doncs en diré Dietari d'una il·lusió inútil.

Dia 17
A la xarcuteria de sempre, m'atén una noia nova que em mira molt. Quan vaig a pagar, em diu que va llegir-me a l'Institut quan tenia 16 anys (en deu tenir dos o tres més). Ara estic en "modus mestressa de casa", li dic. No sé de quina escriptora parles.

Dia 18
Falten onze dies. Les estadístiques diuen que cada espanyol falta a la seva feina un total d'onze dies l'any (sense comptar festes ni vacances, és clar). Si ara no tingués fill ni hipoteca, me n'aniria a l'estranger.

Dia 19
El llimoner ha fet dues llimones que ja groguegen. Haurem de pensar com les fem servir, que estigui a l'alçada de l'aconteixement. Els "mojitos" cada cop em surten millor, però es fan amb llimes.

Dia 20
M'emprovo vestits. Em poso i em trec roba davant el mirall. Penso: hauria de triar també el model pel desengany. El no costa més de vestir. Al sí tot li està bé, perquè du la llum dins. Què em posaré per anar a veure un altre com puja a l'escenari? Saber perdre: això és l'important. 

Dia 21

Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,

transcorre absurdament entre foteses.

Llegeixo Martí i Pol aquest dilluns glaçat. Aquesta setmana tinc moltes coses a fer. Com s'entén, voler al mateix temps que els dies passin volant i que les hores donin per tot?

Dia 22
Una noia de vint-i-quatre parla d'una cosa que va passar-li fa molt. Fa quatre anys. Va ser el 2010!, exclama i s'esvera.

Dia 23
Temps de complaença. El mes de gener vola mentre jo espero que voli.

Dia 24
Les mimoses floreixen a finals de gener. Es preparen. Jo també. Pel millor i pel pitjor.

Dia 25
Avui el meu fill gran fa 12 anys. Festa amb 11 col·legues. Consola veure que els fills dels altres són tan ganàpies com el teu. 

Dia 26
Per casualitat trobo Jean-Baptiste Lully (Bellérophon) a la Biblioteca Pompeu Fabra i me l'emporto. Me l'enduc perquè a la novel·la algú en parla. L'escolto. M'agrada haver-ne parlat. Ara no sé per què en vaig parlar. Quines coses em passen. 

Dia 27
Ara sí que visc en un compte enrere. L'últim. Tres i  fora

Dia 28
Sóc finalista. Oriol Pairot. Tres vides. Aquesta sóc jo, disfressada d'un altre. Si no guanyo, haurem de fer que perdi ell, no jo. En Pairot.

Dia 29
Senyor: Doneu bon criteri als membres del jurat. Que sopin de gust, que paeixin bé i que em triïn a mi, Senyor. Encara que jo no cregui en res i faci sis anys que vaig fer-me apòstata, Senyor.

Dia 30
16 hores. Només 16 hores. Podem recordar l'interessant cas de William Levy, un actor de telesèries cubà, famoset a Mèxic, que va trigar 16 hores a gravar una escena de llit amb la Miss Univers Ximena Navarrete. Al pobre noi no li sortia, es posava nerviós i ho havia de repetir tot de nou des del principi: nus, petons, carícies... Fins que l'agent de l'actriu es va emprenyar i va deixar clar que o deixava de magrejar la seva representada o emprendria accions legals. 
El món literari és molt avorrit, trobo.

Dia 31
Són les 00:40 i res. Els membres del jurat ja deuen ser a dormir, amb la panxa plena i l'acta signada. I això té números d'esdevenir el Dietari d'una il·lusió inútil. Esperar és un verb que no sé conjugar.

Compte enrere (3 dies): Que bonics són els anuncis!

Compte enrere (4 dies): Una andròmina del segle XVIII

L'any 1777, a Barcelona, un xocolater de nom Fernàndes va inventar un giny per a fer xocolata sòlida, tota una novetat en aquells anys. La màquina del sr. Fernàndes, de la qual parla el folclorista Joan Amades, no devia ser gaire diferent d'aquesta del dibuix: una andròmina mig mecànica mig hidràulica que feia de mal dissimular. Malauradament, ens l'hem d'imaginar, perquè de la màquina original no en va quedar res. Res. Ni un dibuix, ni una descripció, ni el trist testimoni d'algú que l'hagués vista de prop. 
Sembla que durant un temps la van tenir exposada al carrer de San Silvestre, on hi havia la seu del Gremi de Xocolaters de la ciutat. Se sap que va despertar l'interès dels pastissers de París, que van enviar una comissió d'experts a Barcelona per tal d'examinar-ne les excel·lències. I poc més. Per més que he regirat arxius i papers del segle XVIII, no he aconseguit trobar cap rastre de la maquineta.
Quin greu. M'hauria agradat conèixe'n els detalls.
Pero, d'altra banda, quina oportunitat, quina delícia. Allà on la documentació no arriba, una novel·la té molta feina a fer.
Els lectors de Desig de xocolata sabran com era l'andròmina, què feia, on la tenien i, per descomptat, què se'n va fer. Per què va desaparèixer sense deixar ni rastre. I això que feia de mal portar...

Compte enrere (5 dies): "I com t'ho fas per recordar tantes coses?"

Vet-ho aquí! Les meves cronologies de personatges.
Aquesta correspon a l"Acte segon" de Desig de xocolata.