dimarts, 5 de febrer de 2013

L'aire que respires: falten dues setmanes



I vet aquí que, després de passar gana i menjar malament i preguntar-se què feia allà vestit d’aquella manera i mirar el mar amb cara de babau i dissimular les llàgrimes nit rere nit i haver d’aguantar les brometes dels soldats i caminar amb els peus adolorits i unes sabates que ja gairebé havien perdut les soles i així durant dies i més dies, vet aquí que per fi va arribar en Filippo Brancaleone a una plana com les de la seva terra.
En un costat hi havia el mar, i a l’altre, les muntanyes. El sol s’amagava rere un cim i just al mig del paisatge, envoltada de camps i terres ermes, l’esperava una ciutat voltada de muralles que li va semblar imponent, perquè mai no havia vist res d’igual. Sota aquella llum de sol ponent les torres i els baluards de la muralla semblaven d’or, i allargaven les seves ombres per damunt dels glacis i els ponts llevadissos. Hi havia sentinelles que esperaven el darrer toc del dia, el que anunciava l’hora de tancar les portes de la ciutat fins l’endemà. També va distingir molts campanars, però sobre tots ells regnava un silenci trist, estrany, com de qui calla per força. La quietud de la ciutat captiva. En Filippo Brancaleone era un noi massa alt i massa prim, amb cert aire d’ocell de teulada, sense cap mena de prestància. 
L’uniforme li esqueia com una disfressa. El bigoti li creixia tan destarotat com tota la resta i no va poder amagar la seva alegria juvenil quan va assenyalar el que veia, va obrir la boca i va parlar, per primer cop en moltes milles, per preguntar: 
—Cos’è quella?
Un company va respondre:
—Barxelona.
En Brancaleone va deixar anar un sospir d’admiració i va remugar una exclamació que li venia de molt enrere, dels seus primers anys, de la seva llengua materna, de les tardes al sol al carrer on va néixer, de la brisa que mai descansava en la seva dèria de despentinar senyores i emmarcar d’arrugues els ulls dels vells,
dels seus orígens perduts:
—Belin!
Era el 14 de juny de 1808 i, com ja ha quedat dit, el món semblava a les acaballes. Però el món exagerava i, com tantes altres vegades, no n’hi havia per tant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada