dijous, 16 de maig de 2013

Tot dit *



Després de dos mesos d’anar amunt i avall parlant d’una novel·la que has escrit, és difícil dir alguna cosa que no hagis dit encara. Tot i així, miraré de fer-ho, perquè l’espai —i l’amfitrió— s’ho mereix i perquè vull demostrar-me que encara no està tot dit, de L’aire que respires. Ni molt menys.

Em fa molt feliç haver escrit aquesta novel·la. Hi sóc, d’una manera o altre,  en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi són algunes de les meves dèries de joveneta (per exemple els poetes romàntics) i algunes de les meves obsessions de persona adulta (per exemple els llibres antics, cars, imposibles d’aconseguir). Hi ha l’escenari de sempre: el de l’honestedat, el de la il·lusió, el de l’amor per cada pedra i cada bri de pols de carrer. És a dir: hi ha Barcelona, però també El Maresme on vaig néixer. Hi ha personatges que convidaria a sopar a casa meva, si pogués i es deixéssin. Monsieur Victor Philibert Guillot, per exemple. M’agradaria tenir-hi una conversa sobre la mandra que fa la política i l’haver de tenir una opinió formada i contundent de cada cosa. Però, sobretot, m’agradaria ser amiga —i rebre sovint— el llibreter Àngel Brancaleone i la seva colla de col·legues guillats. M’agradaria participar de les seves guilladures tot i que no m’hi voldrien, perquè sóc una dona. Una dona que llegeix i escriu. Un ejemplar exòtic d’una espècie perillosa.

Podria dir que m’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre, però em penso que això és palès, en llegir-lo. Estic convençuda que aquestes coses s’encomanen en cada paraula. Potser no és tan evident que mai cap història no m’havia obssessionat com aquesta. Fins al punt de no deixar-me dormir, ni fer res més, sinó escriure i escriure hores i més hores, fins a setze al dia.
El cas és que amb aquesta novel·la he entès una cosa que en certa manera ja sospitava: l’obssessió millora les novel·les, les fa més brillants, més de debò, les arrodoneix, les omple de detalls. L’obsessió millora les novel·les però balda els novel·listes, caldria afegir.
Ara, tota farcida d’obssessions i d’aquelles emocions que esmolo sempre que escric, la novel·la ja és dels lectors. M’he adonat que els Brancaleone enamoren fins i tot els homes més eixuts. M’agrada parlar d’ells com si fossin de la família. M’agrada fer que sí amb el cap mentre algú altre opina que son bona gent, o es dol del seu destí, o en canta les virtuts. És com si em parléssin d’algú de la família. I és que els personatges d’aquesta novel·la ja ho són, de la família, però d’una que té milers de persones, a la quan em fa molt feliç pertànyer: la que formem els éssers de ficción, els lectors que en gaudeixen i aquella que un bon dia, si fa no fa per casualitat, se’ls va imaginar. Un luxe de parentela.
I ara em penso que sí, que ja està tot dit, de L’aire que respires. Si més no, per la meva banda. Ara heu d’opinar vosaltres.


* Text escrit per al BLOG DE JORDI CERVERA, publicat el 15 de maig de 2013.

Imatge: litografia original de la nit del 25 de juliol de 1835 a Barcelona. Una d'aquelles coses que de tant en tant em cauen a les mans a les llibreries antiquàries.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada