Una llengua amb una historia mil·lenària no hauria de necessitar defensar-se, explicar-se, fer-se entendre. Hauria de tenir al darrere un estat que la protegís, valorés, respectés, fins i tot que l'estimés. Quan una llengua no té Estat, com el català, i a més es parla en un territori petit, on un altre idioma molt més majoritari i gens amenaçat té una forta presència, li cal gent de cultura i sensibilitat que entengui el problema i faci alguna cosa per resoldre'l. Si més no, per no agreujar-lo. Quan dic gent vull dir polítics. Hem begut oli.
Els polítics haurien d'entendre només una cosa: que les llengües s'han de deixar a mans d'aquells qui les parlen, que les estimen, que les protegeixen. Qualsevol política llingüística feta per gent que ni parla ni vol parlar un idioma, és un fracàs. De vegades és també un greuje, un atac greu.
No m'he caracteritzat mai pel meu radicalisme polític. Tinc com a norma no parlar de política. Sempre he cregut que no era el meu paper, però a més sempre he cregut que la política m'envilia. O potser no m'interessava prou, també pot ser. Jo sóc una relativista de mena, no tinc cap talent per les opinions rotundes. El dubte és el meu dogma. Si fos política canviaria d'opinió cada setmana i em farien fora de seguida. Com a ciutadana, em fa llàstima malbaratar l'única vida que tinc parlant d'aquests assumptes. La classe política em fa malfiar. Sóc de les que pensen que el poder sempre corromp, siguis qui siguis, sense excepcions. Forma part de la seva naturalesa. És avorrit, obvi, és el de sempre. No vull perdre el temps en això.
Però el debat sobre el català és, en la meva opinió, ben bé una altra cosa. Sovint es polititza, es vulgaritza, es malentén, però és una altra cosa. Això sí és important. És important fer veure que una llengua com el català no pot deixar-se desprotegida. Que cal defensar amb urpes i dents l'immersió lingúística a les escoles. Cal recolzar programes específics que la mantinguin ben viva i ben sana, començant per l'ajut -des de les institucions- als creadors i pensadors en català. Cal fer entendre que si un senyor de Valladolid arriba de cop a Catalunya amb els seus fills en edat escolar (o del Magreb o de Missouri), escolaritzar-se en català no només no li farà cap mal a la canalla, sinó que els permetrà aprendre una altra llengua, accedir a una altra literatura, a una altra cultura, amb tot el que això comporta. Caldria dir-li a aquest senyor: Miri, no volem que el seu fill aprengui coreà, el català és una llengua romànica, no li costarà pas gaire, i a canvi en sortirà molt i molt enriquit. Vostè sap què fa l'aprenentage d'una llengua per les sinapsis cerebrals? O pels viatges futurs? Tot això també li ho explicaria als energúmens del PP, d'UPyD, de Ciutadans i a d'altres que no saben ni volen saber res. Repeteixin amb mi, senyores i senyors de l'España cañí: "Aprendre idiomes és bo, aprendre idiomes no fa mal, aprendre idiomes és necessari...!
Cal fer entendre que parlar el nostre idioma no és un caprici absurd que tenim. Hi ha una literatura i una tradició que avala amb escreix la falera que em fa escriure aquestes línees però, sobretot, hi ha un sentiment molt difícil d'explicar. La llengüa és la nostra manera d'existir. És la raó per la qual parlem als fills en català i no ens surt parlar-los en un altre idioma, encara que en sabem -i n'estimem- d'altres. És la raó per la qual només de pensar en la llei Wert i les seves conseqüències em ve una tristor molt gran.
Ens governen un grapat d'ineptes que ni tan sols s'aturen a entendre les coses. Que fan lleis pel broc gros, peti qui peti. Suposo que perquè no els fa res, si el català perd pistonada. No els fa res, si retrocedim després d'aconseguir que l'escola en català tingui un estil que ens ha convençut a tots. Aquesta tristor, amics, és la que m'ha fet passar-me l'estiu escrivint en català deu hores al dia. Em sortia del cor i era el moment.
És la mateixa que em fa escriure avui, després de deixar els nens a l'escola. Una escola pública en català de la qual me'n sento molt orgullosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada