dimecres, 25 de juny de 2014

Felicitat estiuenca


Durant anys, vaig portar un quadern de lectures. Amant de les llistes com sóc, m’agradava dur una comptabilitat acurada dels llibres que m’anava llegint. En aquest quadern hi deixava ben anotats el títol, l’autor, el número de pàgines (si el llibre era gruixut em semblava una gran conquesta) i el temps que havia trigat en llegir-lo. Després en feia un resum i una valoraciói personal, que acabava amb una puntuació, una nota. A La historia interminable, de Michael Ende, li vaig posar un set i mig. La plaça del diamant va treure un notable alt. Wilkie Collins, que hi surt sovint, sempre treia bones notes: La dama de blanc , nou i mig; La pedra llunar, nou... Al meu quadern de lectures mai ningú no va aconseguir un deu. Potser era massa dura. O massa idealista: encara creiea que existia la novel·la perfecta.
            Amb els anys, cada cop faig menys llistes. També vaig abandonar el costum de registrar tot el què llegia. Tot d’una, em va semblar que no tenia sentit aquell memoràndum. No va ser pas una decissió conscient. Els llibres sempre deixen alguna cosa: una cita, un personatge, una reflexió. No cal registrar-los. Allò que val la pena queda i la resta, tan se val que s’esvaeixi.
            Dic això a les portes de l’estiu d’un any en què necessito molt especialment prendre’m un temps de descans. Fa setmanes que me les preparo, les vacances. Un lloc tranquil, on la felicitat familiar no topi amb cadascuna de les felicitats individuals. I llibres. Una muntanya. Com més, millor. Ja els tinc tots triats. Em penso que superen la dotzena i mitja. Les meves lectures d’estiu són gruixudes: no n’hi ha cap que baixi de les 500 pàgines. Aquest any rellegiré El mestre i Margarida, de Bulgàkov, de la qual se n’acaba de publicar l’edició definitiva. Wilkie Collins també hi és, perquè no hi pot faltar, perquè no concebeixo un temps de descans sense ell. I Tòlstoi. I una tal Tartt, autora revelació nordamericana, a qui no conec i donaré una oportunitat. I Jonathan Franzen, que ja fa tres anys que és el meu convidat especial d’estiueg. Aquest any toca una novel·la poc coneguda, que he aconseguit en una llibreria de vell en la seva primera edició: Ciutat vint-i-set. Potser rellegiré El compte de Montecristo, de Dumas. Només pensar-ho, aquests dies previs se’m fan eterns. Quines ganes.

            Per a mi, platja i llibres són sinònim de felicitat. Aquella felicitat que ve de la infantesa, de la primera joventut. La platja que us dic té una ubicació geogràfica molt concreta. Per a mi, és una platja-biblioteca. N’he llegit, de pàgines, en aquell lloc! Fa trenta anys ho feia mentre els meus amics reien (de vegades de mi i dels meus llibres), o prenien el sol o jugàven a vòlei. Ara ho faig veient jugar, riure i banyar-se als meus fills. De tant en tant aixeco els ulls del llibre. Només per veure que el món encara és allà. I retorno allà on ere. A les mentides que fan més passadores les veritats, a la realitat il·luminada per la ficció. A la felicitat absoluta que porten els llibres. Que tingueu un bon estiu. 

Cap comentari:

Publica un comentari