dimecres, 25 de juny del 2014

Felicitat estiuenca


Durant anys, vaig portar un quadern de lectures. Amant de les llistes com sóc, m’agradava dur una comptabilitat acurada dels llibres que m’anava llegint. En aquest quadern hi deixava ben anotats el títol, l’autor, el número de pàgines (si el llibre era gruixut em semblava una gran conquesta) i el temps que havia trigat en llegir-lo. Després en feia un resum i una valoraciói personal, que acabava amb una puntuació, una nota. A La historia interminable, de Michael Ende, li vaig posar un set i mig. La plaça del diamant va treure un notable alt. Wilkie Collins, que hi surt sovint, sempre treia bones notes: La dama de blanc , nou i mig; La pedra llunar, nou... Al meu quadern de lectures mai ningú no va aconseguir un deu. Potser era massa dura. O massa idealista: encara creiea que existia la novel·la perfecta.
            Amb els anys, cada cop faig menys llistes. També vaig abandonar el costum de registrar tot el què llegia. Tot d’una, em va semblar que no tenia sentit aquell memoràndum. No va ser pas una decissió conscient. Els llibres sempre deixen alguna cosa: una cita, un personatge, una reflexió. No cal registrar-los. Allò que val la pena queda i la resta, tan se val que s’esvaeixi.
            Dic això a les portes de l’estiu d’un any en què necessito molt especialment prendre’m un temps de descans. Fa setmanes que me les preparo, les vacances. Un lloc tranquil, on la felicitat familiar no topi amb cadascuna de les felicitats individuals. I llibres. Una muntanya. Com més, millor. Ja els tinc tots triats. Em penso que superen la dotzena i mitja. Les meves lectures d’estiu són gruixudes: no n’hi ha cap que baixi de les 500 pàgines. Aquest any rellegiré El mestre i Margarida, de Bulgàkov, de la qual se n’acaba de publicar l’edició definitiva. Wilkie Collins també hi és, perquè no hi pot faltar, perquè no concebeixo un temps de descans sense ell. I Tòlstoi. I una tal Tartt, autora revelació nordamericana, a qui no conec i donaré una oportunitat. I Jonathan Franzen, que ja fa tres anys que és el meu convidat especial d’estiueg. Aquest any toca una novel·la poc coneguda, que he aconseguit en una llibreria de vell en la seva primera edició: Ciutat vint-i-set. Potser rellegiré El compte de Montecristo, de Dumas. Només pensar-ho, aquests dies previs se’m fan eterns. Quines ganes.

            Per a mi, platja i llibres són sinònim de felicitat. Aquella felicitat que ve de la infantesa, de la primera joventut. La platja que us dic té una ubicació geogràfica molt concreta. Per a mi, és una platja-biblioteca. N’he llegit, de pàgines, en aquell lloc! Fa trenta anys ho feia mentre els meus amics reien (de vegades de mi i dels meus llibres), o prenien el sol o jugàven a vòlei. Ara ho faig veient jugar, riure i banyar-se als meus fills. De tant en tant aixeco els ulls del llibre. Només per veure que el món encara és allà. I retorno allà on ere. A les mentides que fan més passadores les veritats, a la realitat il·luminada per la ficció. A la felicitat absoluta que porten els llibres. Que tingueu un bon estiu. 

dissabte, 21 de juny del 2014

Confesso que he venut



Aquest any he passat un Sant Jordi molt numèric. He parlat molt de pòdiums, de rànquings, de primers i segons llocs, de mètodes de recompte, de fialibilitat d’aquests mateixos mètodes, de maneres per fer pujar les xifres com si fossin un pa de pessic al forn, de causes i efectes dels rànquings i qui els elabora... tot plegat com si això de fer llibres s’assemblés a córrer curses. Tinc el cap com un timbal. Només em ve de gust proclamar, perquè tothom ho sàpiga: Jo sóc de lletres! Què m’expliquen, a mi!
Això sí, aquest Sant Jordi he après un munt de coses inquietants. Us les podria explicar totes, però me les reservo perquè són molt i molt avorrides, i una novel·lista no pot permetre’s el pecat mortal d’avorrir. Més m’estimo passar directament a les conclusions, que són, si fa no fa, aquestes:
1)    L’important en això de les lletres no són les xifres.
2)    L’important en gairebé totes les coses valuoses de la vida no sol ser quantificable matemàticament.
3)    Em fa molt feliç formar part de les llistes però no m’agrada gens formar part de les llistes.
I com que aquest darrer punt m’ha sortit una mica incongruent, amb el vostre pernís miraré d’aclarir-me en l’espai que em queda.
Ja són molts santjordis. Uns vint, pel cap baix. Els dinou anteriors, jo formava part d’aquesta majoria real d’escriptors que no surt a les llistes. Els escriptors de debò, que arrufen el nas davant aquells «que venen tant» i es pregunten amb malfiança per què, què deuen tenir, què deuen donar, quina mena de rebaixes —o de saldos— ofereixen, per tenir tant èxit. El gust de les majories sempre és criticable.
Aquest any, quines coses, jo he estat un dels gustos de les majories. M’hi sento molt incòmoda, en aquest paper. Em ve molt balder. Jo era una autora petita feliç de ser-ho. El dia de Sant Jordi no parlava de xifres, sinó de lletres. Sortia a trobar-me amb els meus, que són les persones que estimen els llibres. Arrufava el nas davant els famosos i els supervendes. Tornava a casa ben contenta.
Aquest any a l’hora de recollir-me, després de les signatures i les festes, estava neguitosa. El neguit encara em dura, tants dies després. Em sento sospitosa d’alguna maldat terrible i a mesura que passen els dies aquesta molèstia no s’alleuja.  Confesso que he venut. Molt més del que podia pensar. Més que mai. Per sort, al meu davant, a les llistes, hi ha un senyor suec que és qui realment agrada a les masses.  Jo només sóc la segona, encara sóc petita (si més no, més petita que el senyor suec). Ho trobo un alliberament, una exculpació. No ho faré més, diria als col·legues. De debò que he après la lliçó. No m’ho tingueu en compte, sisplau. Ja veureu com tot això passa de pressa i l’any que ve no ho recorda ningú. Jo sóc petita, encara que publiqui en un gran grup editorial, encara que m’hagin donat un premi que no m’acabo de creure, encara que la novel·la culpable dugui al títol una paraula venedora, encara que aquest any hagi estat tan atabalada i alhora tan feliç de veure més gent que mai, més lectors que mai. Amb ells, per cert, no he parlat de xifres ni una sola vegada, perquè ells, els lectors, tenen ben clar què val la pena. I què no.  

* Publicat a la revista digital Catorze pocs dies després de Sant Jordi.

dijous, 19 de juny del 2014

El meu pregó d'ahir a la festa dels XV Premis Llibreter

Aquestes són les XV virtuts que han de tenir
els llibreters decents -amb perdó-
(Garbellades de llibres comprats
a les vostres llibreries
i amanits amb alguna collita pròpia)

I
Útils:
Sou, amics, “traficants de droga literària”.

Ja sabeu: he buscat la felicitat arreu però només l’he trobada en un racó, llegint certs llibres.

II
Abnegats:
La literatura respira malament. Té febre sovint. Però continua respirant. El llibreter —com fa Vallard, el llibreter de Pierre Pejú—, s’asseu a l’espona del seu llit i la vigila.

III
Ordenats:
Sabíeu que no ordenar els llibres per ordre alfabètic és una manera de ser antiamericà? (ho explica Lewis Buzbee en un llibre meravellós sobre llibreters Una vida entre llibres: la primera vegada que va venir a Europa, durant els anys 80, les llibreries estaven classificades per editorials. Després, totes van copiar el model americà i es van passar a l’ordre alfabètic.

De l’ordre també en parla Jordi Trieu i Remeneu, seudònim del llibreter i editor Àngel Millà en un llibret molt divertit que es diu Cent consells del llibreter decent*. A la coberta hi diu que aquests consells han estat

Escrits en vulgaris ciència.
Els ha dictat l’experiència
d’un llibreter vetarà
que parla clar i català.

I això és el que Trieu i Remeneu diu de l’ordre:

Llibreter que no té dèries
classifica per matèries
i solament els talossos
ho fan per petits i grossos.


IV
Sensibles
N’heu de ser tant, de sensibles, com Firmin, aquella rata de llibreria inventada per Sam Savage, que es menjava un tros d’enciam i li feia gust de Jane Eyre.

Sobretot, sigueu sensibles amb els pobres autors vius, que som de mira’m i no em toquis, i recordeu:

Mai no diguis la veritat
si qualsevol escrivent
vol saber què està venent
del darrer que ha publicat
Digues que no ho saps ben bé
que el Nilsen és el que té.
I si em vols fer la punyeta
parla’m de l’analfabeta.

V
Compassius i terapèutics  amb els clients.
Heu de consolar els clients que acaben d’adonar-se que en tota la seva vida no tindran temps de llegir-ho tot, pobrets.
I, sobretot, aquest clients postmoderns i atabalats perquè tenen massa coses per llegir. Mentida, ja ho diu Jaume Cabré: Qui vol trobar temps per llegir, en troba. És qüestió de prioritats.


VI
Coneixedors dels clàssics:
Heu de saber que
Entre els escriptors d’abans
n’hi ha, sens dubte, molt grans.
Però trobem en l’antigor
cada llauna que fa por.

VII
Pedagogs (per a pares i mares d’aquells que no ho acaben d’entendre.)

Sabíeu que alguns dels llibres més prohibits a Estats Units són els de J. K. Rowling i Judy Blume?

Sabíeu que a Estats Units existeix una llista de temes prohibits per a lectors joves, feta pels editors, entre els quals hi ha les drogues, el sexe, la religió... i les piscines?

Perque això no passi a casa nostra us tenim a vosaltres. I també per explicar als pares i mares (sobretot a les mares si fa no fa de la meva edat) que hi ha vida, vull dir llibres, més enllà d’Enyd Blyton.

VIII
Savis:
Tots sabem que
Un llibre pot ser excel·lent
malgrat no el compri la gent
I una obra aviat esgotada
bé pot ser una pasterada.

IX
Somniadors

Per què no, en un dia republicà com el d’avui, en que un rei ha plegat i un altre encara no ha vingut.
Cito Sagarra** i fins i tot l’esmeno, quin atreviment, quan diu que

President de la República
serà un senyor reposat
que no l’hagin engendrat
a dins de cap casa pública

I què bonic que seria
Fer-lo en una llibreria!

X - Lents
A les llibreries es fomenta la lentitut.
Per això són aliades dels cafès. “El cafè és un pretext social per deixar-ho tot per més tard”, com va ensenyar-nos Ralph Hattox

XI
Nets
Això per sobre de tot! Perque

Pintar en els llibres ninots
Ho fan els tarit-tarots
I el vici de doblà un full
El té qui li falta un bull

XII
Discrets
«Què el puc ajudar?«, pregunta
aquell que no és llibreter.
I qui ho és, se sap molt bé,
A amoinar-te mai s’apunta.

I et diuen «Què li poso»
Com explica Savater
S’ha de respondre, lleuger:
«Usted me pone nervioso»


XIII
Prudents
El saber no creguis gaire
Del llibreter molt xerraire
Ni et pensis que es mama el dit
El que no fa l’erudit

XIV
Orgullosos
Ja ho va dir Palau i Dulcet, llibreter barceloní, a les seves memòries:

L’orgull de posseir llibres supera la vanitat de ser rei.


XV
Realistes
Quin remei, oi? Però sempre optimistes i alegres, això sí.

Encara que, per molt espès
que sigui el crit dels nostres planys,
al capdavall
no en traurem res
perquè el món és, ai las! dels capcigranys.

Però aquí ens teniu,
Quinze anys després
Vius i de festa, llibreters!
I PER MOLTS ANYS!


* Editorial Millà, Barcelona, 1947
** Josep Maria de Sagarra: Poemes satírics. La Campana, 1989.
La foto la va fer Laura Borràs, per cert.