dissabte, 31 de gener de 2015

Mentida. Escriure per comprendre.


Ja feia temps que m'amoïnava una cosa. Escoltava. Rumiava. Cada cop que un menor compareix davant la justícia jo em feia les mateixes preguntes: que és, la responsabilitat? Fins a quin punt una persona de 14 anys és responsable dels actes criminals que ha comès? En quin entorn ha crescut, aquest menor? On, en qui s'emmiralla? Quins són els seus models de conducta? On són i a qué és dediquen les persones adultes que té al voltant? Quins adults -heus aquí la pregunta atrevida de debò- són els responsables últims del seu comportament criminal? 

Sé que hi ha molta gent que no pensa com jo. Que no és ni molt menys una qüestió fàcil. Ho sé perque fa algun temps vaig penjar a Facebook un comentari sobre un menor d'edat que acabava d'atacar-ne un altre en un vagó de metro. Va ser una agressió brutal, que va quedar enregistrada amb un mòbil. Va emetre's a totes les cadenes de televisió i va ser viral a la xarxa. Se'n va parlar molt, d'aquell menor. Molt i molt durament.

L'endemà se'm va ocórrer buscar a Internet alguna informació d'aquell jove. Vaig saber que havia estat abandonat per la seva mare quan era una criatura. Vaig saber que havia crescut en un entorn terrible. Un entorn que molts de nosaltres ni tan sols podríem imaginar. O no voldríem. Per això vaig decidir escriure una novel·la per parlar-ne. De com tractem els delinqüents juvenils. Per què un menor delinqueix. Per què.

Per comprendre, no hi ha res millor que escriure.

Quan vaig començar Mentida savia que volia parlar d'un noi de 14 anys condemnat per assassinat en primer grau. Vaig documentar-me un mica. pel camí vaig trobar ajuda. Ajuda generosa, que no em canso d'agrair. La de l'Albert, l'advocat i ex-fiscal de menors que va parlar-me del procediment, amb llums i ombres. I sobretot la de Carles, el director del centre de reforma de menors que ba obrir-me les portes d'un món desconegut per mi, que va espantar-me i impressionar-me molt.

Hi ha persones que canvien les novel·les. Sense l'ajut del Carles, Mentida hauria estat, literalment, una altra història. No hauria pogut, sense anar més lluny, explicar la realitat dels centres penitenciaris juvenils amb el realisme que n'he pogut parlar. Ara, més de la meitat de la trama passa dins d'un d'aquests centres. Em penso que als lectors joves els agradarà travessar aquelles portes blindades. A mi m'agradaria fer-ho, si no hagués escrit la novel·la. 

La vaig escriure durant els mesos de juliol i agost, enmig de les vacances familiars. La vaig acabar el 12 de setembre. La vaig corregir, enquadernar, vaig preparar-ne les còpies. Per una mena de miracle, vaig arribar just a temps de presentar-me al premi Edebé. Feia temps que volia tornar-ho a fer, però no tenia la història adequada. O em pensava que la tenia, però el jurat no hi va estar d'acord. He dit molts cops en els darrers dies que el jurat de l'Edebé no és qualsevol jurat. És dur, exigent. Per això guanyar fa tanta alegria.

El mateix dia que tornava a començar l'escola, el meu fill gran va acompanyar-me a fer la còpia de l'original que les bases demanaven. Ho vam preparar tot plegats. El CD amb la còpia digital, les dues impressions, la plica. Ell mateix la va tancar i ho va posar tot dins el sobre de color marró. Abans de tancar-lo defiitivament li vaig dir: "Fes-ho tu i desitja'm bona sort". L'Adrià va bufar dins el paquet. Després va tancar-lo. En acabat va preguntar: "Creus que funcionarà?".

Hauríeu d'haver vist la seva cara la nit de dijous, durant la cerimònia de lliurament dels guardons.

Cap comentari:

Publica un comentari