Mal a la vista

Campanya d'estiu de Domino's Pizza

Entrevista de La Petita Llibreria per "Tantes coses a dir-nos"

—La novel·la ens explica una història d’amistat entre dues dones. Existeix un paral·lelisme entre l’Abril i l’Oblit i vosaltres dos?

Ángeles: El paral·lelisme més impoirtant és que som amigues, però una de les coses que més m’agrada és com som de diferents. L’Oblit és més ambiciosa. L’Abril es l’acompanyant perfecta.

Care: Quan un escriptor diu que no s’assembla als seus personatges, menteix. Totes dues tenen coses de nosaltres, i això és el millor, que potser a hores d’ara ja no sabem què és de cadascuna.

—Sabem que sou bones amigues des de fa molts anys, en el llibre s’hi veu reflectida la vostra amistat? Quanta part de ficció i realitat hi ha entre el que expliqueu al llibre i la vostra amistat?

Resposta: Hi ha coses pròpies. Per exemple, el començament de la nostra relació va ser tan catastròfic com el d’elles (o potser més i tot). Nosaltres també hem posat de part nostra per mantenir viva la nostra amistat, però a diferència del què passa a la novel·la, no ha estat només una de les dues la que més ho ha fet. I potser, sense ser tan exagerades, ens separen grans diferències, com a l’Oblit i l’Abril.

—Al llibre trobem la història d’amistat entre dues dones, en el cas dels homes, creieu que l’amistat es veu de forma diferent?

Ángeles: Els homes solen tenir relacions més de col·legas. Comparteixen diversions, aficions, bones estones. Les dones, en canvi, impliquem més els sentiments i això fa que potser aprofundim més en les relacions.

Care: Jo no imagino dos homes parlant tres hores seguides. Ni tampoc dient-se que s’estimen. Dues dones ho fan.

—El llibre hagués estat diferent si els protagonistes haguessin estat homes?

Ángeles: Hauria estat diferent, però també hauria estat diferent si haguessim triat un perfil de dona diferent i no els trossos de caràcter de l’Oblit i l’Abril.

Care: Hagués estat un altre llibre, no tindria res a veure.

—Quin creieu que és el secret d’una bona amistat?

Care: Trobar la persona adequada, compartir alguna cosa i posar de part teva perquè la cosa funcioni. En les relacions no val deixar que l’altre ho faci tot, t’has d’esforçar també.

Ángeles: Alimentar-la, estimar-se, entendre’s i que l’altra persona senti que ets allà, que estàs disponible pel que calgui.

—Més enllà del tema de l’amistat també hi trobem altres temes com el del sentit de la lluita per les coses que valen la pena. Per vosaltres, quina és aquella cosa per la que val la pena lluitar?

Ángeles: La família i els amics. Les persones que t’estimes, vaja. Lluitar per ells i per la seva felicitat.

Care: De fet, les coses realment importants de la vida no són coses. Són persones i emocions. La resta tant se val.

—Les dos heu escrit literatura juvenil i també per adults, amb quina de les dos us sentiu més còmodes? Us és més complicat escriure per un tipus de públic o per un altre?

Care: Depèn del moment em ve de gust escriure per nens, joves o adults i em nego a triar. Però acotumo a dir que cap lector m’agrada tant com el lector jove. No n’hi ha cap de tant exigent, però tampoc que s’emocioni amb tanta intensitat.

Ángeles: Jo em sento més còmoda escrivint per a joves perquè el seu és un món que conec bé (per la meva feina de professora). S’ha de saber, però, que és molt complicat fer que els joves s’enganxin a la lectura, que els agradi allò que llegeixen, que vulguin continuar.

—Escriure el llibre a quatre mans us ha resultat més senzill o més complicat que quan ho feu de forma individual?

Care: Escriure sempre és complicat. A quatre mans és molt més divertit. I permet fer el que mai pot fer un novel·lista: compartir els dubtes, les angoixes, els 

Ángeles: Jo em penso que ni més ni menys complicat: diferent. Les complicacions es van sol·lucionant amb moltes hotres de diàleg, ordinador, telèfon i bona voluntat.

—Tornaríeu a escriure un nou llibre juntes?

R: Per descomptat que sí! De fet, ja n’estem pensant un altre.

—Per acabar, segur que heu fet moltes entrevistes degut a la gran acollida del vostre llibre per tot el públic, quina és la pregunta que creieu important i que ningú us ha formulat sobre la vostra novel·la? La podríeu contestar?

Ángeles: Potser no ens han preguntat gaire sobre el secretari, que és un personatge que ens va enamorar a totes dues, des de l’ombra. Penso que molta gent voldrà saber més d’ell (i amb tota raó).

Care: No hem parlat enlloc de la nostra relació personal amb el llac de Como (a Itàlia), que és un dels escenaris més importants de la història, i amb el que hem tingut una relació personal. Nosaltres, com l’Oblit i l’Abril, també hem passat temps a la vora del llac. I és per això que el vam triar, és clar.

 

El català que no me'l toquin

Una llengua amb una historia mil·lenària no hauria de necessitar defensar-se, explicar-se, fer-se entendre. Hauria de tenir al darrere un estat que la protegís, valorés, respectés, fins i tot que l'estimés. Quan una llengua no té Estat, com el català, i a més es parla en un territori petit, on un altre idioma molt més majoritari i gens amenaçat té una forta presència, li cal gent de cultura i sensibilitat que entengui el problema i faci alguna cosa per resoldre'l. Si més no, per no agreujar-lo. Quan dic gent vull dir polítics. Hem begut oli.

Els polítics haurien d'entendre només una cosa: que les llengües s'han de deixar a mans d'aquells qui les parlen, que les estimen, que les protegeixen. Qualsevol política llingüística feta per gent que ni parla ni vol parlar un idioma, és un fracàs. De vegades és també un greuje, un atac greu.

No m'he caracteritzat mai pel meu radicalisme polític. Tinc com a norma no parlar de política. Sempre he cregut que no era el meu paper, però a més sempre he cregut que la política m'envilia. O potser no m'interessava prou, també pot ser. Jo sóc una relativista de mena, no tinc cap talent per les opinions rotundes. El dubte és el meu dogma. Si fos política canviaria d'opinió cada setmana i em farien fora de seguida. Com a ciutadana, em fa llàstima malbaratar l'única vida que tinc parlant d'aquests assumptes. La classe política em fa malfiar. Sóc de les que pensen que el poder sempre corromp, siguis qui siguis, sense excepcions. Forma part de la seva naturalesa. És avorrit, obvi, és el de sempre. No vull perdre el temps en això.

Però el debat sobre el català és, en la meva opinió, ben bé una altra cosa. Sovint es polititza, es vulgaritza, es malentén, però és una altra cosa. Això sí és important. És important fer veure que una llengua com el català no pot deixar-se desprotegida. Que  cal defensar amb urpes i dents l'immersió lingúística a les escoles. Cal recolzar programes específics que la mantinguin ben viva i ben sana, començant per l'ajut -des de les institucions- als creadors i pensadors en català. Cal fer entendre que si un senyor de Valladolid arriba de cop a Catalunya amb els seus fills en edat escolar (o del Magreb o de Missouri), escolaritzar-se en català no només no li farà cap mal a la canalla, sinó que els permetrà aprendre una altra llengua, accedir a una altra literatura, a una altra cultura, amb tot el que això comporta. Caldria dir-li a aquest senyor: Miri, no volem que el seu fill aprengui coreà, el català és una llengua romànica, no li costarà pas gaire, i a canvi en sortirà molt i molt enriquit. Vostè sap què fa l'aprenentage d'una llengua per les sinapsis cerebrals? O pels viatges futurs? Tot això també li ho explicaria als energúmens del PP, d'UPyD, de Ciutadans i a d'altres que no saben ni volen saber res. Repeteixin amb mi, senyores i senyors de l'España cañí: "Aprendre idiomes és bo, aprendre idiomes no fa mal, aprendre idiomes és necessari...!

Cal fer entendre que parlar el nostre idioma no és un caprici absurd que tenim. Hi ha una literatura i una tradició que avala amb escreix la falera que em fa escriure aquestes línees però, sobretot, hi ha un sentiment molt difícil d'explicar. La llengüa és la nostra manera d'existir. És la raó per la qual parlem als fills en català i no ens surt parlar-los en un altre idioma, encara que en sabem -i n'estimem- d'altres. És la raó per la qual només de pensar en la llei Wert i les seves conseqüències em ve una tristor molt gran.

Ens governen un grapat d'ineptes que ni tan sols s'aturen a entendre les coses. Que fan lleis pel broc gros, peti qui peti. Suposo que perquè no els fa res, si el català perd pistonada. No els fa res, si retrocedim després d'aconseguir que l'escola en català tingui un estil que ens ha convençut a tots. Aquesta tristor, amics, és la que m'ha fet passar-me l'estiu escrivint en català deu hores al dia. Em sortia del cor i era el moment. 

És la mateixa que em fa escriure avui, després de deixar els nens a l'escola. Una escola pública en català de la qual me'n sento molt orgullosa.