Durant anys, vaig
portar un quadern de lectures. Amant de les llistes com sóc, m’agradava dur
una comptabilitat acurada dels llibres que m’anava llegint. En aquest quadern
hi deixava ben anotats el títol, l’autor, el número de pàgines (si el llibre
era gruixut em semblava una gran conquesta) i el temps que havia trigat en
llegir-lo. Després en feia un resum i una valoraciói personal, que acabava amb
una puntuació, una nota. A La historia
interminable, de Michael Ende, li vaig posar un set i mig. La plaça del diamant va treure un
notable alt. Wilkie Collins, que hi surt sovint, sempre treia bones notes: La dama de blanc , nou i mig; La pedra llunar, nou... Al meu quadern
de lectures mai ningú no va aconseguir un deu. Potser era massa dura. O massa
idealista: encara creiea que existia la novel·la perfecta.
Amb
els anys, cada cop faig menys llistes. També vaig abandonar el costum de
registrar tot el què llegia. Tot d’una, em va semblar que no tenia sentit
aquell memoràndum. No va ser pas una decissió conscient. Els llibres sempre
deixen alguna cosa: una cita, un personatge, una reflexió. No cal
registrar-los. Allò que val la pena queda i la resta, tan se val que
s’esvaeixi.
Dic
això a les portes de l’estiu d’un any en què necessito molt especialment
prendre’m un temps de descans. Fa setmanes que me les preparo, les vacances. Un
lloc tranquil, on la felicitat familiar no topi amb cadascuna de les felicitats
individuals. I llibres. Una muntanya. Com més, millor. Ja els tinc tots triats.
Em penso que superen la dotzena i mitja. Les meves lectures d’estiu són
gruixudes: no n’hi ha cap que baixi de les 500 pàgines. Aquest any rellegiré El mestre i Margarida, de Bulgàkov, de
la qual se n’acaba de publicar l’edició definitiva. Wilkie Collins també hi és,
perquè no hi pot faltar, perquè no concebeixo un temps de descans sense ell. I
Tòlstoi. I una tal Tartt, autora revelació nordamericana, a qui no conec i
donaré una oportunitat. I Jonathan Franzen, que ja fa tres anys que és el meu
convidat especial d’estiueg. Aquest any toca una novel·la poc coneguda, que he
aconseguit en una llibreria de vell en la seva primera edició: Ciutat vint-i-set. Potser rellegiré El compte de Montecristo, de Dumas.
Només pensar-ho, aquests dies previs se’m fan eterns. Quines ganes.
Per
a mi, platja i llibres són sinònim de felicitat. Aquella felicitat que ve de la
infantesa, de la primera joventut. La platja que us dic té una ubicació
geogràfica molt concreta. Per a mi, és una platja-biblioteca. N’he llegit, de
pàgines, en aquell lloc! Fa trenta anys ho feia mentre els meus amics reien (de
vegades de mi i dels meus llibres), o prenien el sol o jugàven a vòlei. Ara ho
faig veient jugar, riure i banyar-se als meus fills. De tant en tant aixeco els
ulls del llibre. Només per veure que el món encara és allà. I retorno allà on
ere. A les mentides que fan més passadores les veritats, a la realitat
il·luminada per la ficció. A la felicitat absoluta que porten els llibres. Que
tingueu un bon estiu.
