Productos garantidos

Tot dit *

Després de dos mesos d’anar amunt i avall parlant d’una novel·la que has escrit, és difícil dir alguna cosa que no hagis dit encara. Tot i així, miraré de fer-ho, perquè l’espai —i l’amfitrió— s’ho mereix i perquè vull demostrar-me que encara no està tot dit, de L’aire que respires. Ni molt menys.

Em fa molt feliç haver escrit aquesta novel·la. Hi sóc, d’una manera o altre,  en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi són algunes de les meves dèries de joveneta (per exemple els poetes romàntics) i algunes de les meves obsessions de persona adulta (per exemple els llibres antics, cars, imposibles d’aconseguir). Hi ha l’escenari de sempre: el de l’honestedat, el de la il·lusió, el de l’amor per cada pedra i cada bri de pols de carrer. És a dir: hi ha Barcelona, però també El Maresme on vaig néixer. Hi ha personatges que convidaria a sopar a casa meva, si pogués i es deixéssin. Monsieur Victor Philibert Guillot, per exemple. M’agradaria tenir-hi una conversa sobre la mandra que fa la política i l’haver de tenir una opinió formada i contundent de cada cosa. Però, sobretot, m’agradaria ser amiga —i rebre sovint— el llibreter Àngel Brancaleone i la seva colla de col·legues guillats. M’agradaria participar de les seves guilladures tot i que no m’hi voldrien, perquè sóc una dona. Una dona que llegeix i escriu. Un ejemplar exòtic d’una espècie perillosa.

Podria dir que m’ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre, però em penso que això és palès, en llegir-lo. Estic convençuda que aquestes coses s’encomanen en cada paraula. Potser no és tan evident que mai cap història no m’havia obssessionat com aquesta. Fins al punt de no deixar-me dormir, ni fer res més, sinó escriure i escriure hores i més hores, fins a setze al dia.

El cas és que amb aquesta novel·la he entès una cosa que en certa manera ja sospitava: l’obssessió millora les novel·les, les fa més brillants, més de debò, les arrodoneix, les omple de detalls. L’obsessió millora les novel·les però balda els novel·listes, caldria afegir.

Ara, tota farcida d’obssessions i d’aquelles emocions que esmolo sempre que escric, la novel·la ja és dels lectors. M’he adonat que els Brancaleone enamoren fins i tot els homes més eixuts. M’agrada parlar d’ells com si fossin de la família. M’agrada fer que sí amb el cap mentre algú altre opina que son bona gent, o es dol del seu destí, o en canta les virtuts. És com si em parléssin d’algú de la família. I és que els personatges d’aquesta novel·la ja ho són, de la família, però d’una que té milers de persones, a la quan em fa molt feliç pertànyer: la que formem els éssers de ficción, els lectors que en gaudeixen i aquella que un bon dia, si fa no fa per casualitat, se’ls va imaginar. Un luxe de parentela.

I ara em penso que sí, que ja està tot dit, de L’aire que respires. Si més no, per la meva banda. Ara heu d’opinar vosaltres.

* Text escrit per al BLOG DE JORDI CERVERA, publicat el 15 de maig de 2013.

Imatge: litografia original de la nit del 25 de juliol de 1835 a Barcelona. Una d'aquelles coses que de tant en tant em cauen a les mans a les llibreries antiquàries.

El Jordi Cervera em fa posar vermella (un cop més)

Per llegir el BLOG DE JORDI CERVERA, 

AQUÍ

Bookcrossing de Sant Jordi: el desenllaç

S'han d'acabar les coses que es comencen. 

Recordeu aquella historia del Bookcrossing de Sant Jordi? Per a mi és un ritual anual, al qual procuro ser fidel (i ho aconsegueixo). Sempre n'espero una resposta. 

Doncs bé. Aquest any, tampoc.

El llibre (L'aire que respires dedicat a tot color i amb etiqueta explicativa) va desaparèixer de pressa del terraplè de Plaça de Catalunya on vaig deixar-lo molt ecològicament, com podeu veure en la fotografia de l'esquerra.

Però no hi ha hagut resposta. Ningú no s'ha posat en contacte amb mi, ni ha deixat cap comentari en aquest blog.

Davant d'aquest silenci, se m'acudeixen diverses explicacions:

1) Que el llibre l'agafés un estranger, posem per cas, alemany o holandès i l'hagi portat al seu país, on el té per fer bonic al menjador però no entèn ni fava del que diu el llibre ni la noteta que hi vaig afegir.

2) Que l'hagi agafat un autòcton que no llegeix ni les etiquetes del xampú i que igualment l'hagi fet servir per fer bonic al menjador. O per aguantar una porta durant un corrent d'aire.

3) Que se l'hagi endut un colom, gavina, àliga reial o qualsevol altre espècie volàtil i incivilitzada (en principi).

4) Que el lector que l'ha collit ho hagi entès tot però s'estimi més mantenir l'anonimat. Aquesta possibilitat, al mateix temps, n'obre d'altres. Per què voldria mantenir l'anonimat el lector autòcton beneficiari? Algunes opcions:

           a) Per timidesa

           b) Perque és un col·lega d'aquells que mai no confessa que li agrada el que fas.

           c) Perque el llibre li ha semblat horrorós.

           d) Perque es pensa que és una broma.

           e) Perque encara l'està llegint i necessita el seu temps.

           f) Per cap de les anteriors o per totes les anteriors juntes.

5) Que l'hagi agafat un treballador d'aquells de les patrulles de neteja urbana i l'hagi llençat directament dincs d'un vehicle d'aquells que per fora duen escrit "BCNeta".

6) Que l'hagi agafat un llibreter que passava per allà i l'hagi posat a la venda després d'arrancar-li la nota enganxada.

7) Que no l'hagi agafat ningú, sinó que hagi caigut rere els matolls i hores d'ara el llibre sigui com un ens sobrenatural amb arrels i branques del qual ves a saber què en neixerà.

En fi. Que aquest any tampoc, amics! Res de res.
Però jo ho continuaré intentant. Ja penso en què escriuré per abandonar-ho el proper Sant Jordi.
Total, només falten 344 dies.