Em penso passar l'estiu escrivint. Hi ha històries que no poden esperar. Els meus personatges, diem-ho així, em necessiten. De moment, la novel·la és com una boira de la que comencen a sortir-ne petites i grans històries. Com sempre, tinc un grapat de personatges. La priera de totes és la Marianna. No sé per quina raó, té les galtes vermelles i no para de riure. De vegades la veig palplantada enmig dels meus somnis, amb les mans a la cintura i la faldilla voleiant com si fos una bandera. Em mira i no deixa de somriure. És com si preguntès: Què? Ja saps què he de fer, què em pertoca, a mi, en tot aquest embolic que tens al cap?
De seguida, ja vinc, li dic. Deixa que m'agafi una setmaneta de vacances, va. Les necessito, Marianna, t'ho prometo. A més, me les he guanyades, les vacances, aquest any. Però ella somriu amb picardia i em diu: Saps que això no va així. Vagis on vagis, mai no descansaràs, perque a mi i als que són com jo, éssers de fum, mai no ens pots deixar enrere. Allà on vulguis descansar, prendrem per assalt els teus somnis i et farem preguntes sobre el nostre destí: Què en saps? Moriré jove? Els meus sentiments seran correspostos? Trobaré la felicitat, allà on m'enviis?
Vaja, la història de la meva vida. Éssers que no existeixen em xiuxiuegen a cau d'orella frases que necessito escriure. Sona ben bé com una patologia, i fa una mica d'angúnia.
Com de moment no puc adelantar-ne més que incerteses, us deixo un regal gràfic que té a veure amb tot això que em volta pel cap. I la promesa d'anar desvetllant en aquest racó algun detall més del procés, a mida que vagi passant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada