Correspondència

Quan tenia quinze anys vaig escriure una carta d’amor a Gabriel García Márquez. Després de llegir una de les seves novel·les (dues vegades, una rere l’altra), necessitava dir-li que per mi no hi hauria mai cap escriptor com ell. També vaig aprofitar per explicar-li que jo també escrivia (aquest també, quin atreviment, llavors!) i que havia decidit fer-ho durant la resta de la meva vida.

Jo al meu escriptor preferit vaig començar-lo a llegir per recomanació d’un nòvio passavolant. Va ser una consell de piscina, un estiu. Després, aquella passió primerenca es va esvair però va deixar-me el llegat d’un escriptor que m’hauria d’acompanyar per sempre. Vaig tenir molta sort. Poques vegades una relació tan efímera deixa coses de tant profit. Tot això també li ho vaig explicar a García Márquez.

Ara no recordo d’on vaig treure l’adreça de Ciutat de Mèxic on vaig enviar la carta. Era un nom sonor, amb àngels i foc, o això ha retingut la meva memòria. Quan la vaig deixar sobre el taulell de correus el segell em va semblar barat considerant la importància de l’enviament. No vaig esperar-ne mai una resposta ràpida. En tenia prou d’haver-la escrit. Potser les cartes d’amor ho són més quan no reben contesta. García Márquez ho sabia. Per això mai no em va contestar.

De vegades penso on devia anar a raure, la meva carta. Si deu estar classificada maniàticament en algun arxiu. Si algun dia la trobarà algun estadounidenc que faci una tesi estranya, posem per cas «Tipologia del correu no respost pels autors del boom llatinoamericà en la dècada dels vuitanta». O potser es va perdre en alguna parada del seu llarg viatge. Potser Mercedes, la senyora Márquez, la va fer servir per fer la llista del supermercat. De vegades penso si algú la va llegir mai. Si va despertar cap somriure. Tot això, és clar, en el cas que aquella adreça on la vaig enviar fos la correcta. Si no, les possibilitats es multipliquen massa.

De tant en tant, pensava en ell, en García Márquez. Pobre home, amb el Premi Nobel i tants viatges amunt i avall, devia anar una mica endarrerit amb la correspondència. Potser era la resposta la que s’havia perdut. Potser alguna casualitat l’havia retinguda en alguna banda, com aquelles cartes d’Elvis que van trigat trenta anys a arribar. Tinc paciència, i no hi fa res que el meu corresponsal ara sigui mort. A Macondo, on s’ha instal·lat fa poc, els morts tenen una vida social escarransida i conreen les relacions epistolars. Potser ara té més temps que abans. Potser l’aprofita per posar al dia la correspondència.

Aquest text va ser publicar al número especial del Diari Ara de la passada diada de Sant Jordi.