Allunyar-se

De tant en tant convé allunyar-se. De tot i tothom, de nosaltres mateixos, de les nostres manies i les nostres rutines. Allunyar-nos per prendre distància, per veure el món amb perspectiva, per enriquir la nostra mirada, per sentir accents molt diferents expressant emocions idèntiques, per tenir clars els motius que ens fan retornar...

Fa uns quants anys vaig passar una nit en un lloc anomenat Isla del Sol. Mai m’he sentit tant lluny, en tota la meva vida. La Isla del Sol és en territori bolivià, al bell mig del Llac Titikaka. Quan jo hi vaig ser, l’any 1999, era un lloc sense energia elèctrica, ni vehicles, ni carreteres, habitat només per un centenar de persones. Hi havia una casa que feia de restaurant, on vaig menjar un plat senzill, suficient, i on vaig parlar amb la mestressa, una dona que feia més de vint anys que no sortia d’allà i que parlava castellà amb dificultat, perquè la seva llengua era l’aymara. No comprenia que jo viatgés tota sola, ni on era l’home que m’ho hauria hagut d’impedir. Vam parlar d’homes, i dels motius que ens fan marxar o quedar-nos. Ella tenia fills. Jo no encara.

Al voltant de la casa, hi havia camps on pasturaven les cabres. Els vaig recòrrer per arribar al cim més alt del lloc, des d’on vaig admirar un paisatge que ha quedat imprès per sempre a la meva memòria. No vaig fer fotos: no em calien. Quan m’allunyo, no m’agrada fer-ho com una turista. Per això no acostumo a mirar el món per l’objectiu d’una càmera. No recordo quanta estona vaig estar asseguda a dalt d’aquell turonet que era l’atalaia de l’illa. Molta estona. Potser dues hores, o més. Vaig pensar, vaig escoltar, vaig escriure. Fins que el sol va baixar massa en el cel i em vaig esverar: era indispensable arribar a cobert abans que el sol es pongués.

Havia llogat per tres dòlars una petita cambra en l’únic alberg disponible i en un quiosquet que vaig trobar en mig del no-res vaig comprar una espelma i una manta. Un cop a la cambra —quatre parets de fusta, un matalàs i una finestra sobre el llac— vaig resistir-me a entrar-hi. Feia un fred que no deixava respirar. Em vaig posar la manta sobre les espatlles i em vaig asseure a fora a mirar les estrelles. El cel n’era ple com mai. El silenci era dens. Només vaig entrar quan el fred va ser insuportable. Vaig encendre l’espelma, vaig escriure una estona i em vaig adormir.

El sol em va despertar  a trenc d’alba. El primer que vaig veure: el llac, amb un camí daurat a la superfície i al fons els cims nevats de la serralada dels Andes. Tenia ganes de tornar i alhora sabia que mai marxaria del tot d’aquell lloc, que l’Isla del Sol m’acompanyaria per sempre. Sabia que havia anat fins allà a aprendre alguna cosa: que els records també són una companyia. Que per trobar el camí de tornada de vegades cal anar molt lluny. I que no n’hi a prou a tornar: també cal aprendre a quedar-se.