Conviuen en la cartellera barcelonina dos muntatges que parlen de la família, aquest gran (únic?) tema: Un aire de família, al Teatre Romea i Consell familiar a la Sala Beckett. Són dos propostes absolutament diferents, tot i que fan servir matèries primeres semblants.
El del Romea és un text dels francesos Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri en clau de comèdia de situació. El de la Beckett és l'última obra de la dramaturga catalana contemporània Cristina Clemente, escrita per no ser en cap moment allò que s'espera que sigui.
A Un aire de família s'explica una trobada familiar amb motiu de la celebració d'un aniversari que acabarà en desastre per culpa d'unes quantes coses d'aquelles tan "familiars": el germà gran acaba de ser abandonat per la seva dona, el germà mitjà pateix d'una manera ridícula per un incident insignificant que ha protagonitzat i la germana petita manté una relació amorosa amb el cambrer del bar del seu germà gran que no la satisfà. Tot plegat esclata el dia del dinar, és clar, i no hi ha manera de contenir-ho.
El problema del text és que, si fa no fa, ens explica la mateixa història de sempre. Sortim del teatre pensant que no ens han dit res de nou. Què hem entès? Que la família és un cau de problemes i frustracions, a més d'un generador de personalitats turmentades? Que les mares tendeixen a la manipulació? Que els vencedors segons la societat no ho són tant de portes endins? Que sota el miratge d'una família perfecta s'hi amaguen sempre uns quants monstres? El pitjor que pot deixar-te un text és indiferent. Sense el repartiment, hauria estat gairebé insuportable. Però ja fa temps que sé que si en un repartiment hi ha Francesc Orella he d'anar a veure'l, i aquest muntatge no m'ha fet canviar d'opinió, tot i que el seu paper no és dels més lluïts i la direcció de Pau Durà li ha regalat un parell de gags còmics que potser no calien. Ramon Madaula i Maife Gil estàn correctes, en un registre que els hem vist sovint. La Bet és una Cristina Genebat convincent, però potser massa enfadada per ser creïble. La gran troballa, en la meva opinió, és la parella Àgata Roca-Jacob Torres, fent respectivament de cunyada i de cambrer (també parella de Bet), que regalen un ball divertidíssim que és del millor de l'espectacle. Roca, a més, sap treure tot el suc còmic al paper més curt de tots, i la seva presència a l'escenari s'agraeix en tot moment. La proposta té èxit -continua en cartell després de gairebé tres mesos i sembla que passarà el Nadal al carrer Hospital- i no és estrany, perquè garanteix diversió sense maldecaps i un bon grapat de bones interpretacions. Això sí: satisfarà més els qui sàpiguen què van a veure i no busquin tres peus al gat.
Qui vulgui alguna cosa més que quatre riallades, té una família molt diferent instal·lada a la Sala Beckett. La de Consell familiar, de Cristina Clemente. Són una gent curiosa, aquesta. Per començar, són assemblearis. Tot ho voten en els consells, que celebren a les 11 de la nit. Estan governats per un feixuc llibre de lleis, que el pare i la mare van redactar abans de quedar-se embarassats de la filla gran, l'Aina. També hi ha un president, democràticament elegit cada quatre anys, que pren les decissions. És clar que hi ha trampa, en tot plegat, com en tots els sistemes pressumptament perfectes i magníficament democràtics (les democràcies són fàcils de manipular): els fills no poden presentar-se a la presidència, els vots poden comprar-se, igual que els recolzaments. Qual algú t'ha recolzat, t'has d'endeutar per satisfer les promeses que li vas fer. I un cop endeutat, perds el poder i et lliures a mans del capital. Us sona d'alguna cosa? Tristement, sí.
És per revertir aquesta situació que Aina, la filla gran, començarà una revolució. L'habilitat de Clemente és fer-nos pensar en el nostre món, en la nostra pobra societat embargada i lliurada a mans d'uns polítics que només miren per ells, des dels ulls d'una família de classe mitjana, amb dos fills i una colla de problemes que serien els de qualsevol. Cinc actors i un espai molt reduït on les baralles semblen tan reals com si t'haguessin d'afectar, i on res grinyola. Lluïsa Castells és una mare optimista i alhora una candidata irresponsable; Pere Ventura és Ramon, el pare, el líder gens disposat a separar-se del poder; els fills són Pep Ambrós (el desastre Roc, sempre disposat a deixar-se comprar a canvi de diners o regals) i Georgina Latre (la idealista que vol canviar el món abans de descobrir com van les coses realment) i són dos descobriments. Sobretot Latre, sobre qui recau gran part del pes del muntatge, sense que en cap moment perdi energia, ni capacitat de convèncer. I per últim tenim Marc Rius (Mark) el futur gendre alemany (havia de ser alemany, és clar!), el paper més còmic i potser per això el més agraït de tots. La direcció de Jordi Casanovas accentua el caràcter vodevilesc de l'obra amb unes pauses musicals que subratllen les paraules.
El resultat és, segurament, una de les millors propostes teatrals que poden veure's ara mateix a Barcelona. No us la perdeu. Teniu temps fins el 4 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada