Vaig escriure aquest dietari entre el 14 i el 31 de gener passats, mentre esperava saber alguna cosa del Premi Ramon Llull, al qual m'havia presentat. Avui començo la promoció de la novel·la. És un bon moment per publicar el meu
DIETARI SECRET (O NO TANT) DE QUINZE DIES DE NERVIS
Avui falten 15 dies justos perque es reuneixi el jurat. Es veu que el papa Francesc es confessa cada quinze dies. Deu ser que no té temps ni de pecar, pobre home. Al vespre, el Deni em pregunta: "Qui confessa un papa?".
Dia 15
Obro el mail. Una lectora de setze anys m'escriu: "Que aquest any vingui carregat d'inspiració i de premis de literatura, que t'ho mereixes perquè ets una escriptora fantàstica i perquè gràcies a tu vaig aprendre a gaudir llegint".
Ostres! Què es fa després de rebre un mail com aquest? Jo, magdalenes.
N'hi diré magdalenes zen. De xocolata 70%, és clar.
Aquí en teniu l'abans i el després.
N'hi diré magdalenes zen. De xocolata 70%, és clar.
Aquí en teniu l'abans i el després.
Dia 16
He d'escriure, he d'escriure, he d'escriure... Deixa't de fer bestieses als blogs, a tots els blogs, i escriu d'una vegada. Si no passa allò que t'agradaria que passés, què en faràs de tantes cabòries? Doncs en diré Dietari d'una il·lusió inútil.
Dia 17
A la xarcuteria de sempre, m'atén una noia nova que em mira molt. Quan vaig a pagar, em diu que va llegir-me a l'Institut quan tenia 16 anys (en deu tenir dos o tres més). Ara estic en "modus mestressa de casa", li dic. No sé de quina escriptora parles.
Dia 18
Falten onze dies. Les estadístiques diuen que cada espanyol falta a la seva feina un total d'onze dies l'any (sense comptar festes ni vacances, és clar). Si ara no tingués fill ni hipoteca, me n'aniria a l'estranger.
Dia 19
El llimoner ha fet dues llimones que ja groguegen. Haurem de pensar com les fem servir, que estigui a l'alçada de l'aconteixement. Els "mojitos" cada cop em surten millor, però es fan amb llimes.
Dia 20
M'emprovo vestits. Em poso i em trec roba davant el mirall. Penso: hauria de triar també el model pel desengany. El no costa més de vestir. Al sí tot li està bé, perquè du la llum dins. Què em posaré per anar a veure un altre com puja a l'escenari? Saber perdre: això és l'important.
Dia 21
Dia 22
Una noia de vint-i-quatre parla d'una cosa que va passar-li fa molt. Fa quatre anys. Va ser el 2010!, exclama i s'esvera.
Dia 23
Temps de complaença. El mes de gener vola mentre jo espero que voli.
Dia 24
Les mimoses floreixen a finals de gener. Es preparen. Jo també. Pel millor i pel pitjor.
Dia 25
Avui el meu fill gran fa 12 anys. Festa amb 11 col·legues. Consola veure que els fills dels altres són tan ganàpies com el teu.
Dia 26
Per casualitat trobo Jean-Baptiste Lully (Bellérophon) a la Biblioteca Pompeu Fabra i me l'emporto. Me l'enduc perquè a la novel·la algú en parla. L'escolto. M'agrada haver-ne parlat. Ara no sé per què en vaig parlar. Quines coses em passen.
Dia 27
Ara sí que visc en un compte enrere. L'últim. Tres i fora
Dia 28
Sóc finalista. Oriol Pairot. Tres vides. Aquesta sóc jo, disfressada d'un altre. Si no guanyo, haurem de fer que perdi ell, no jo. En Pairot.
Dia 29
Senyor: Doneu bon criteri als membres del jurat. Que sopin de gust, que paeixin bé i que em triïn a mi, Senyor. Encara que jo no cregui en res i faci sis anys que vaig fer-me apòstata, Senyor.
Dia 30
16 hores. Només 16 hores. Podem recordar l'interessant cas de William Levy, un actor de telesèries cubà, famoset a Mèxic, que va trigar 16 hores a gravar una escena de llit amb la Miss Univers Ximena Navarrete. Al pobre noi no li sortia, es posava nerviós i ho havia de repetir tot de nou des del principi: nus, petons, carícies... Fins que l'agent de l'actriu es va emprenyar i va deixar clar que o deixava de magrejar la seva representada o emprendria accions legals.
El món literari és molt avorrit, trobo.
Dia 31
Són les 00:40 i res. Els membres del jurat ja deuen ser a dormir, amb la panxa plena i l'acta signada. I això té números d'esdevenir el Dietari d'una il·lusió inútil. Esperar és un verb que no sé conjugar.
Dia 17
A la xarcuteria de sempre, m'atén una noia nova que em mira molt. Quan vaig a pagar, em diu que va llegir-me a l'Institut quan tenia 16 anys (en deu tenir dos o tres més). Ara estic en "modus mestressa de casa", li dic. No sé de quina escriptora parles.
Dia 18
Falten onze dies. Les estadístiques diuen que cada espanyol falta a la seva feina un total d'onze dies l'any (sense comptar festes ni vacances, és clar). Si ara no tingués fill ni hipoteca, me n'aniria a l'estranger.
Dia 19
El llimoner ha fet dues llimones que ja groguegen. Haurem de pensar com les fem servir, que estigui a l'alçada de l'aconteixement. Els "mojitos" cada cop em surten millor, però es fan amb llimes.
Dia 20
M'emprovo vestits. Em poso i em trec roba davant el mirall. Penso: hauria de triar també el model pel desengany. El no costa més de vestir. Al sí tot li està bé, perquè du la llum dins. Què em posaré per anar a veure un altre com puja a l'escenari? Saber perdre: això és l'important.
Dia 21
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses.
Llegeixo Martí i Pol aquest dilluns glaçat. Aquesta setmana tinc moltes coses a fer. Com s'entén, voler al mateix temps que els dies passin volant i que les hores donin per tot?Dia 22
Una noia de vint-i-quatre parla d'una cosa que va passar-li fa molt. Fa quatre anys. Va ser el 2010!, exclama i s'esvera.
Dia 23
Temps de complaença. El mes de gener vola mentre jo espero que voli.
Dia 24
Les mimoses floreixen a finals de gener. Es preparen. Jo també. Pel millor i pel pitjor.
Dia 25
Avui el meu fill gran fa 12 anys. Festa amb 11 col·legues. Consola veure que els fills dels altres són tan ganàpies com el teu.
Dia 26
Per casualitat trobo Jean-Baptiste Lully (Bellérophon) a la Biblioteca Pompeu Fabra i me l'emporto. Me l'enduc perquè a la novel·la algú en parla. L'escolto. M'agrada haver-ne parlat. Ara no sé per què en vaig parlar. Quines coses em passen.
Dia 27
Ara sí que visc en un compte enrere. L'últim. Tres i fora
Dia 28
Sóc finalista. Oriol Pairot. Tres vides. Aquesta sóc jo, disfressada d'un altre. Si no guanyo, haurem de fer que perdi ell, no jo. En Pairot.
Dia 29
Senyor: Doneu bon criteri als membres del jurat. Que sopin de gust, que paeixin bé i que em triïn a mi, Senyor. Encara que jo no cregui en res i faci sis anys que vaig fer-me apòstata, Senyor.
Dia 30
16 hores. Només 16 hores. Podem recordar l'interessant cas de William Levy, un actor de telesèries cubà, famoset a Mèxic, que va trigar 16 hores a gravar una escena de llit amb la Miss Univers Ximena Navarrete. Al pobre noi no li sortia, es posava nerviós i ho havia de repetir tot de nou des del principi: nus, petons, carícies... Fins que l'agent de l'actriu es va emprenyar i va deixar clar que o deixava de magrejar la seva representada o emprendria accions legals.
El món literari és molt avorrit, trobo.
Dia 31
Són les 00:40 i res. Els membres del jurat ja deuen ser a dormir, amb la panxa plena i l'acta signada. I això té números d'esdevenir el Dietari d'una il·lusió inútil. Esperar és un verb que no sé conjugar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada