L'any 1777, a Barcelona, un xocolater de nom Fernàndes va inventar un giny per a fer xocolata sòlida, tota una novetat en aquells anys. La màquina del sr. Fernàndes, de la qual parla el folclorista Joan Amades, no devia ser gaire diferent d'aquesta del dibuix: una andròmina mig mecànica mig hidràulica que feia de mal dissimular. Malauradament, ens l'hem d'imaginar, perquè de la màquina original no en va quedar res. Res. Ni un dibuix, ni una descripció, ni el trist testimoni d'algú que l'hagués vista de prop.
Sembla que durant un temps la van tenir exposada al carrer de San Silvestre, on hi havia la seu del Gremi de Xocolaters de la ciutat. Se sap que va despertar l'interès dels pastissers de París, que van enviar una comissió d'experts a Barcelona per tal d'examinar-ne les excel·lències. I poc més. Per més que he regirat arxius i papers del segle XVIII, no he aconseguit trobar cap rastre de la maquineta.
Quin greu. M'hauria agradat conèixe'n els detalls.
Pero, d'altra banda, quina oportunitat, quina delícia. Allà on la documentació no arriba, una novel·la té molta feina a fer.
Els lectors de Desig de xocolata sabran com era l'andròmina, què feia, on la tenien i, per descomptat, què se'n va fer. Per què va desaparèixer sense deixar ni rastre. I això que feia de mal portar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada