El silenci de les estrelles

Avui us porto el conte que el rei Melcior va explicar a Mataró després de la cavalcada d'aquest any. Hi tinc alguna cosa a veure. Qui m'ho havia de dir, oi?, aquesta confraternitat amb les monarquies d'Orient, a mi, que sóc republicana...

EL SILENCI DE LES ESTRELLES

Us volem explicar un cas que va passar-nos l’any passat mentre repartíem les joguines als nens i nenes de Mataró. Vam ficar la pota, vet’ho aquí. Vam cometre una badada de les grosses! Per què em mireu amb aquesta cara? Us pensàveu que nosaltres mai no ens equivoquem? Doncs ara sabreu que sí.

Va ser cap al final de la nit, quan ja volia fer-se de dia i quan ja havíem repartit molts regals i també moltes saques de carbó del més dolç. Només ens faltaven per visitar dos pisos i ja enllestiem tot el repartiment. Eren dos pisos del mateix bloc, i allà hi vivien un nen que es deia Marc i una nena que es deia Maria. El Baltasar portava les dues cartes a la butxaca: el Marc vivia al segon tercera i la Maria vivia al tercer segona. El Marc havia demanat una disfressa de cow-boy i un cotxe teledirigit i la Maria volia una nina gegant i un vestit de princesa. Era facilíssim, bufar i fer ampolles.

Però vet aquí que no sé com, ens vam equivocar. Vam apuntar malament les adreces, o potser vam llegir les cartes sense ulleres, o ens vam distreure un moment menjant unes neules molt bones que van trobar-nos en un balcó, no sé pas com va ser, però el cas és que vam deixar el vestit de princesa i la nina gegant al segon tercera, és a dir a casa del Marc. I vam deixar la disfressa de cow-boy i el cotxe teledirigit al menjador del tercer segona, és a dir a ca la Maria.

Un cop vam haver tancat bé les portes dels balcons, vam fer-nos una abraçada, tots tres, contents d’haver repartit un any més tantes joguines. Dalt del cel les estrelles ens miraven en silenci. Un silenci que les estrelles només fan la nit de Reis, quan totes les criatures dormen felices i plenes d’il·lusió. És un silenci alegre, el silenci de les estrelles. Si escolteu amb atenció, us n’adonareu de seguida. I el sabreu compartir.

No va ser fins una bona estona més tard que no vam adonar-nos del pitafi. Ens ho va dir un patge molt eixerit, que estava classificant les cartes dels nens i nenes de Mataró i va llegir les adreces del Marc i la Maria. Segon tercera i tercer segona, va llegir. Llavors ens ho va dir:

—Majestats, em penso que us heu distret, mireu, aquí diu...

Ens vam posar les ulleres per mirar-ho bé i...

Ostres, ostres, ostres...!

Però si tenia raó!

Havíem deixat al Marc les joguines de la Maria i a la Maria les joguines del Marc!

—Hem de tornar de seguida! —va dir el Baltasar.

Vam girar cua i vam tornar cap a Mataro tan depressa com vam poder. Esperavem poder arribar a temps de canviar els regals i deixar a cadascú els que havia demanat.

—Si obren uns regals que no són seus, tindran un desencís i això no ho podem permetre! —va dir el Gaspar.

I tenia tota la raó.

Dit i fet.

Vam tornar a casa del Marc pero vet aquí que era tan tard que ja s’estava fent de dia. I ja sabeu què els passa als nens quan es fa de dia després de la llarga Nit de Reis, oi?

Això mateix! El Marc ja s’havia despertat i es llevava. S’estava posant les sabatilles, sortia de la seva habitació, tombava el passadís per obrir la porta del menjador, ja era al davant de l’arbre de Nadal, mirant els paquets, n’agafava un, el més gran...

Ostres, ostres, ostres! Quin desastre!

Nosaltres tres ens ho miravem tot des del balcó estant, però no hi havia res a fer. Ja no podíem entrar a canviar els regals. No podíem pas deixar que el Marc ens veiés, això no pot ser de cap de les maneres! I mentrestant al tercer segona passava si fa no fa el mateix: la Maria ja havia començat a desembolicar el primer regal. Va llençar el paper, va mirar la capsa... i es va quedar tota parada de veure una disfressa de cow-boy que a més li venia una mica gran.

Hauríeu d’haver vist quina cara va fer el Marc en veure el vestit de princesa! No sabia si riure o plorar, pobre!

I nosaltres estavem tots tres molt avergonyits al balcó, sense saber què fer, i només feiem que pensar:

Quin desastre, quin desastre, quin desastre! Aquesta és la ficada de pota més gran de tota la nostra vida!

No gosavem ni mirar les cares de la Maria ni del Marc per no veure-hi el desencís. Si alguna cosa no suportem és veure en la cara d’un nen ni una espurna de desencís.

Però, sabeu què? Malgrat tot, aquesta història té un final feliç. El germà gran de la Maria va entrar tot d’una al menjador, va mirar el regal que encara quedava per obrir i va dir:

—Aquí hi diu Marc. Aquest regal no és per a tu.

I llavors la mare de la Maria va fer:

—Potser és pel Marc, el nostre veí del segon tercera.

Alguna cosa semblant devia passar a ca la Maria, perquè quan el Marc va sortir al replà del tercer segona hi va trobar la Maria i el seu pare, que portaven dos regals.

I allà mateix es va aclarir l’error. El Marc va donar-li a la Maria el seu vestit de princesa i la seva nina gegant. I el Marc va poder endur-se la disfressa de cow-boy i el cotxe teledirigit.

I a més, una cosa molt millor: es van fer amics allà mateix. I l’amistat va ser el millor regal que mai s’ha pogut rebre en una nit com la d’avui.

Fa una estona els hem vist, el Marc i la Maria, han vingut junts a veure la cavalcada. Eren a La Riera amb un fanalet cadascun, i quan ens han vist han fet un somriure... jo em penso que de murrieria. Com si diguessin: Aquest any no passa res, si us torneu a equivocar.