Lloança a la Gran Deessa del Cacau

Lloada sigueu, oh, Senyora,
Gran Deessa del Cacau
tancada dins una vitrina d'un museu de París
on vam conèixe'ns l'estiu passat.

Avui vinc a retre-us honors,

com van fer sempre els vostres paisans

de la preciosa Escuintla, Guatemala.

Si res no hagués passat

si aquells peluts pallussos

que es feien dir conqueridors

i actuaven en nom d'un imperi

horrible i sorrut i cobejós
si mai no haguessin embrutat
amb fang de les seves botes
les vostres contrades verges,

si Cortés no hagués assassinat Moctezuma
després de tractar-lo com a un imbècil,

si mai no haguessin ballat danses

de luxúria amb les belles indígenes,

si mai no haguessin retornat a casa

bojos d'orgull immerescut
amb unes llavors minses al sarró,
si en arribar les llavors eren res

i ningú sabia què fer-ne,

si un rei igualment pallús no les hagués enviat

a unes monjes que, a diferència dels altres,

pensaven coses noves
i tenien el coratge de fer-les;

si aquelles monges, bones dones,

no haguéssin barrejat les faves amb aigua

i sucre i canyella i pebre 
i no sé quantes potineries més,

si mai no les haguessin donat a la priora

i la priora al mossèn, com per justificar-se,
i el mossèn a l'arquebisbe,
i l'arquebisbe al cardenal 
si el clergat no hagués trobat aquell beuratge fosc
diabòlicament deliciós,

si no haguessin buscat la dispensa del Sant Pare

per consumir-lo durant el dejú
tot dient que era líquid i els líquids no compten,

si el sant pare no l'hagués tastat també

i hagués pensat: "Redéu, que és bo!",

si la cort de Madrid no hagués pres nota
d'aquell caprici tan diví
i no s'hagués afanyat a copiar-lo
i fer-lo seu i apuntar-se mèrits,

si no haguéssim casat aquelles infantes tristes

amb els tristos descendents d'algun Lluís francès,

si Versalles no hagués estat en essència un lloc

tan i tan avorrit i amb uns jardins tan grans
(vés quina necessitat hi havia
de fer-ho tot tan gros i d'aquells arbres quadrats!),

si els suissos no haguessin trobat gust a copiar 

les menges dels francesos,

si els francesos haguessin parat quiets,
ni que fos per un cop,

si Barcelona no hagués estat, en això,

com els francesos: bellugadissa, inquieta,
amiga d'innovacions i disvarats,

si aquí no fossim tan llaminers,

si no hagués nascut mai cap Amatller
cap Juncosa, cap Coll, cap Blanxart,
cap Escribà, cap Joan Giner,
cap Enric Rovira, 
cap Claudi Uñó,
si no existís cap Bubó,
ni cap Cacao Sampaka
(Deessa, no ho volgueu,
que jo hi vaig a berenar!) 
si no hi hagués tanta gent que sap molt bé què dic,

ni tampoc tanta gent que vol saber

quina és la història de les petites coses,

si no hi hagués autors que prenen xocolata

d'amagat, ni membres del jurat d'algun premi important
que a estones lliures fan xocolata desfeta,
i es llepen els bigotis...

Si tot això mai no hagués passat,

oh Gran Deessa del Cacau,

jo avui no seria Premi Ramon Llull 2014
ni tampoc no hauria escrit cap llibre
tan dolç ni tan afortunat

i aquests versos de lloança,
d'agraïment sincer
i profunda, profundíssima alegria

mai no haurien existit.
Jo, com sempre. En comptes de plorar,
escric.
En comptes de cridar,
junto paraules.
És l'única manera que conec
de sobreviure.