Tothom té un passat (2): L'AJELC

La coberta era de Pau Joan Hernàndez

Cada mes de gener m'agafa una mena de passió de neteja que no sé d'on surt. Forma part dels meus rituals de primers d'any, com el tradicional refredat de Reis (no me n'estic mai, com a molt el retardo). 

Aquests dies de les prestatgeries de l'estudi en surt cada relíquia que fa por. Per exemple, aquest butlletí monogràfic de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC) dedicat al teatre (llegit, cantat, interpretat o filmat, diu el subtítol). En aquest butlletí, publicat el juliol de 1987, van aparèixer les dues úniques escenes que han sobreviscut d'una obra de teatre per a infants que vaig escriure als 16 anys. Era una obra horrorosa -és clar- tot i que estrenada, i he de reconèixer que em sap molt greu que n'hagin sobreviscut aquestes dues escenes. Però al mateix temps, m'agrada conservar aquest text publicat, el primer a l'AJELC i també el primer que va aparèixer en una publicació que no era la revista de l'escola o l'inclassificable diari local Crònica de Mataró (on vaig signar coses, vull dir articles, que de debò costen de creure). 

Els butlletins endiumenjats

La meva militància a l'AJELC va durar uns quants anys i va estar plena d'entusiasme per part meva. Tot i que va ser discreta. A casa no em deixaven anar als congressos. Encara no podia anar tota sola a Barcelona, on se celebraven les reunions per comentar els butlletins. A més, tot em feia molta vergonya. No m'atrevia a qualificar-me d'escriptora, ni tan sols d'escriptora jove (si hi hagués hagut una categoria d"escriptora molt jove" també hi hauria pogut entrar). Escrivia a casa i enviava els treballs al carrer Canuda i quan els veia publicats feia salts d'alegria. Va ser tan important, tot plegat, que amb el temps, aquells butlletins s'han salvat de les moltes purgues que he fet entre els papers de l'estudi. Encara més: els vaig fer enquadernar, i ara duen un vestit noble, que els fa semblar encara més importants (per a mi ho són molt).

És divertit fullejar-los i veure-hi noms que avui coneixen molts lectors: David Escamilla, Pau Joan Hernàndez, Vicenç Pagès, Albert Calls, Sílvia Tarragó, Màrius Serra, Ricard Vela, Jordi Mata, Joana Bel, Manuel Baixauli... És divertit veure quines idees de bomber tenien alguns: un butlletí criminal on els socis s'assassinaven entre ells, un butlletí cal·ligràfic escrit a mà amb anàlisi grafològica inclosa. Jo hi vaig participar, per cert. Vaig enviar una lletra falsa i bonica. El grafòleg va dir de la meva lletra que transmetia "un desig d'independència envers els altres" i tot seguit afegia, tranquil·litzador: "És possible que quan llegeixis aquest informe ja ho hagis aconseguit i, com a conseqüència, algun tret de la teva lletra hagi canviat". Ostres, com em va costar, canviar de lletra, si ell sabés! En aquell butlletí, per cert, apareixien dos poemes de Vicenç Pagès, de qui també era la coberta, tan cal·ligràfica com la resta del número i molt més blava.

L'única cosa que no fa gens de gràcia és que de tot això faci 26 anys (26? qui s'ha descomptat?). És fantàstic veure què n'ha sortit, d'aquella aventura. Quina feinada no va fer per nosaltres aquella associació on molts vam trobar, per primer cop a la vida, gent de gustos tan estranys com els nostres, gent que passava el temps fent coses estranyes, com ara escriure...

El butlletí cal·ligràfic. Novembre 1988. Ja són anys.