Abans de la nostàlgia *

En els últimas mesos he passat força temps parlant amb xocolaters. De les moltes històries que van explicar-me, vaig quedar-me amb una nostàlgia: la de quan de petits anaven per Pasqua a veure els aparadors de la desapareguda pastisseria Mora i n’admiraven les mones escultòriques concebudes per Joan Giner, un dels noms que brillava en la Barcelona dels anys 60, considerada la capital de la xocolata artística. Els aparadors de la confiteria Mora, a la Diagonal, eren tan populars i rebien tantes visites que calia un guàrdia per organitzar les cues que es feien al carrer per admirar-los. «Avui dia ja no queden llocs així», em deia el geni de la xocolata Enric Rovira.

Avui dia ens queden els aparadors, evocadors però discrets, de xocolateria Fargas. «Una botiga de barri», en diuen els qui hi treballen des de fa quaranta anys. De barri, sí, d’aquest barri universal que és Barcelona. Jo em deleixo per entrar-hi cada cop que passo per davant. Entrar, ensumar, tancar els ulls. Pensar quanta gent abans que jo deu haver fet el mateix. Admirar el molí de xocolata que es conserva dins, únic i actiu. I potser comprar alguna cosa per dissimular, per no quedar malament. Jo em deleixo per les trufes i per la xocolata per desfer. M’agrada deixar-la un parell de dies a l’armari, esperant-me. És bo que les temptacions ens esperin una mica. Ja fa temps que celebro l’arribada de l’hivern, l’estació més xocolatera, amb una tassa de xocolata de can Fargas.

         Darrerament evito passar per alguns indrets. O hi passo, però mirant cap una altra banda. Són llocs que em dolen, que m’ofenen: el número 4 del carrer Canuda o el 3 de Ronda de Sant Pere, per dir-ne només dos. En evocar-los em ve al cap la nostàlgia d’Enric Rovira, i el comprenc. La nostàlgia, però, arriba sempre després, quan el dolor i l’ofensa s’esvaeixen per deixar pas a la resignació. De moment, només assabentar-me que a la xocolateria Fargas li queden onze mesos de vida, no en tinc gens, de nostàlgia. Tinc ràbia i tristor de pensar que aquella xocolata en un paquet blanc de paper, lligat amb un cordill daurat, només m’acompanyarà un hivern més. Després, ja veurem com m’ho faig per tornar a passar per davant del número 16 del carrer del Pi.   

* Publicat a La Vanguardia, 2 de febrer 2014