L'estiu passat vaig visitar París i Zurich, en un tour molt personal per algunes xocolateries que m'havien recomanat. A París vaig saber que hi havia un museu de la xocolata, i vaig anar a visitar-lo amb més aviat poca fe. Vaig endur-me tota una sorpresa! No només és un museu fantàstic, sinó que allà hi vaig trobar tota una col·lecció de xocolateres de porcellana, de plata i d'or, precioses. Aquí en teniu algunes mostres. Algunes d'aquelles xocolateres havien pertangut a famílies nobles. D'altres, venien directament de Versalles. Sota d'una de les peces s'hi podia llegir: "Sóc de la senyora Marie, esposa del fabricant Pierre".
De vegades, quan més trobes és quan et relaxes, quan deixes de buscar. Va ser a París on vaig tenir clar per on havia de començar la meva història. Vaig tenir clar que la protagonista de la meva novel·la, o una de les protagonistes, havia de ser aquesta gerra de porcellana. I que els seus orígens també serien nobles. El més nobles. D'on em deu venir aquesta dèria per l'existència dels objectes? Per què el primer que penso quan veig una peça antiga és "Quines històries no deu haver conegut?".
El museu parisenc inclou dins la visita un tast de xocolata. Vaig triar una especialitat que es deia "asteca" i que volia reproduïr la xocolata que devia prendre Cortés en el seu primer contacte amb el cacau. Era forta, especiada, un mica picant. Em va agradar molt.
Potser per això a Desig de xocolata també hi ha un personatge que en pren, que en prepara. Una xocolata asteca forta i gens dolça, com la nit en que es consumeix. Una novel·la acaba sent un recull de dèries, però també un àlbum de records.
Aquell viatge d'estiu, en solitud, escrivint i pensant, tastant xocolata i parlant amb xocolaters, va definir la personalitat del llibre que tot just havia començat a prendre forma.
Per cert, que al museu vaig trobar-me una noia adolescent, de Barcelona, que preparava un Treball de Recerca sobre la història de la xocolata. Vam parlar un moment. Ens vam desitjar mútuament molta sort. A mi i a la meva novel·la no ens ha anat gens malament. M'agradaria saber que a ella i al seu treball, tampoc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada