Ja no recordo qui va ser el primer o la primera a parlar-me del cas de l'Antoni Amatller, el fabricant de xocolata, fill de Gabriel Amatller, un home avançat, que havia estudiat a Suïssa i que en fer-se càrrec del negoci familiar, amb seu a Barcelona, va saber incorporar-hi totes les novetats europees, des de les barreges fetes amb llet amb pols, que van endolcir i van fer més suau la xocolata, fins la visió comercial de regalar cromos col·leccionables amb les rajoles.
Tothom sap que va fer una gran fortuna. El seu nom és constant en la vida de la burgesia del seu temps. El seu cognom ha quedat immortalitzat en les xocolates -que encara es troben al mercat, gràcies a l'adquisició que va fer-ne Simon Coll-, però sobretot en la fantàstica casa del Passeig de Gràcia que toca a la casa Batlló i que va dissenyar Puig i Cadafalch.
La història íntima d'Antoni Amatller no és gens dolça, però. Va casar-se molt jove amb una noia de casa bona, Càndida Ros, amb qui va tenir una única filla, la Teresa. De la Càndida, però, se'n sap ben poca cosa. Amb prou feines que poc després de celebrar-se el casament va deixar el seu marit per fugir amb un cantant d'òpera que feia temporada al Liceu. Un tenor italià, es veu, tot i que és difícil saber-ho del cert. L'acord de separació matrimonial va ser dur amb la Càndida, com corresponia a una dona que havia abocat a la família a l'escàndol d'aquella manera. Ella mai no va tornar a posar els peus a cap casa del seu espòs, tot i que va tornar a Barcelona alguns anys més tard. Amb la seva fill va tenir alguna relació, imagino que força lleugera.
Tot això ho vaig poder reconstruir parlant amb uns i altres, gent que havia conegut a la família. No és gran cosa, perquè la Teresa mai no va parlar gens de la seva mare, i el senyor Antoni encara menys. Tot i que no hi ha hereus directes, aquells qui van estar a prop de la família senten un gran respecte vers ells.
M'han explicat que una cuinera de Teresa Amatller, que era una dona de gran cultura i de vida social molt intensa, preparava la millor xocolata de Barcelona. Era espessa, amarga i molt negra. La oferia a les seves visites de cada tarda rere els finestrals de la sala de casa seva, des d'on miraven la gent passar pel Passeig de Gràcia. Després, anaven al teatre, o a l'òpera, o a inaugurar alguna cosa benèfica.
De vegades, només d'imaginar la olor d'una vetllada n'hi ha prou per començar a bastir una novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada